A l’aforisme de Benjamin Franklin «on hi ha llibertat, allà és ma pàtria», responia el gadità Fermín Salvochea, republicà federal i anarquista, «allà on no hi ha llibertat, allà és la pàtria meva». Vuit províncies espanyoles per als seus dirigents o una identitat nacional pròpia a parer de Blas Infante, la seva ciutadania té una cita diumenge que ve amb les urnes.
Andalusia aconseguí l’autonomia de l’art. 151 de la Constitució. Tot i que en el preceptiu referèndum Almeria feu cama de conill i el sí, idò, no triomfà en cadascuna de les províncies, el tort es redreçaria mitjançant un pacte d’Estat: s’interpretà que una «província» no podia malmetre la voluntat majoritària tota una «comunitat» i el govern d’Adolfo Suárez prengué l’acord de fer els ulls grossos respecte a l’exigència constitucional. Els partits s’hi avingueren demostrant que la voluntat política de tot un poble no es pot tòrcer apel·lant només a la ‘llei’. La llei, en democràcia, està al servei del poble i no al revés. Calia una solució política i políticament es trobà. Lliçó fonamental als politicastres actuals que han judicialitzat en el pitjor sentit l’exercici del dret a decidir de la nació catalana.
Tanmateix, l’autonomia andalusa, sempre amb governs del PSOE des del temps de Plácido Fernández Viagas fins a Susana Díaz, ha deixat enrere el subdesenvolupament, multiplicant per 8 el seu exigu PIB inicial, però continua enfora de la mitjana estatal en els indicadors bàsics de benestar, malgrat haver-se beneficiat del repartiment dels fons europeus i del model de finançament. Un 26 per cent d’atur (43 per cent en el juvenil, el més alt de la UE); 12.000 treballadors entrant i sortint diàriament de la zona britànica de Gibraltar (!).
La reforma agrària no arribà mai, durant anys el camp fou controlat per señoritos, que frenaren el sorgiment d’una burgesia progressista i expatriaren els seus doblers cap a bancs madrilenys i catalans en tost d’impulsar un canvi d’estructures productives. Sense revolució industrial, Andalusia ha transitat de l’agricultura cap a una economia de serveis havent equivocat en part les inversions. El resultat: no revertir la situació de partida. Anys d’adoctrinament espanyol també han fet oblidar la consciència nacional de l’andalusisme, que expressaven intel·lectuals com José Aumente, Isidoro Moreno, els germans José M. i Diego de los Santos, etc... Encara avui en algunes poblacions té sentit la queixa expressada per aquella copla popular: «Señor que vas a caballo / y no das los buenos días, / si el caballo cojeara / otro gallo cantaría».
