M’alegra també que el Sr. Mascaró s’erigesqui en tot un defensor de «l’existència dins un sistema lingüístic, el nostre, el menorquí, el balear, de tres articles!», encara que ho acompanyi de qualque comentari innecessari, com que s’article en/na l’empram per noms propis i topònims, entre d’altres. Que s’article salat pertany a un sistema lingüístic complex i d’«autèntica singularitat», com diu Mascaró, ho sabem d’ençà que Francesc de Borja Moll publicàs es seus «Rudiments de Gramàtica Preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics» l’any 1937, on batià per primera vegada aquest sistema com «article baleàric». I ho va seguir fent a sa seua «Ortografia mallorquina adaptada al llenguatge de totes les Balears» publicada el 1932, i a sa «Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears» de 1968.
Que es «Diari 1824-1844» des prevere mahonès Josep Sanxo no estigui escrit en s’article salat tampoc és cap novetat. Es problema és que Mascaró no conta es perquè, donant entenent que es nostros erudits d’antany serien partidaris des català estàndar i, per tant, contraris an es nostro article salat. Res més enfora de sa realitat, Antoni Febrer i Cardona, contemporani de Sanxo, va esser un gran divulgador de sa nostra llengua menorquina com ell mateix l’anomenava. ¿Per què no escrivien amb s’article salat? Sa resposta és molt senzilla, i n’Ignasi Mascaró la sap, però no la diu. Sa majoria d’erudits baleàrics, valencians, occitans i catalans fins a finals des segle XIX, principis des segle XX, tenien molt clar que parlaven un mateix idioma, però no li deien català, com se mos ha imposat modernament, sinó llemosí. Així ho afirmava Antoni Febrer i Cardona l’any 1804: «Jó hè intitulad aquesta óbra Princípis generáls de la Llèngua Menorquina, no perque considèrie qu’aquesta llèngua deguie el sèu orígên â Menórca sebènt molt bè qu’aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns &c. els quáls ei portáren la sèua llèngua, que es la matèxa que nosáltres usám, y antigamènt s’anomenáva Llemosína (...)». O s’impulsor de sa Renaixença Catalana, Bonaventura Carles Aribau «en llemosí soná lo mèu primer vagit quant del mugró matern la dolça llet bebia». Per tant, no escrivien en salat, ni tampoc en menorquí, ni en valencià, ni en català. Ho feien en llemosí. No pretenien representar sa parla oral des seu temps, sinó un llenguatge arcaic, poètic, literari, completament allunyat des parlar de sa gent, que recordàs sa llengua d’aquells primitius trobadors provençals que rebrien ses vanaglòries de ses corts senyorials d’Europa, especialment en el sud de França entre es segles XII i XIV.
M’alegra que el Sr. Mascaró es preocupi per sa pèrdua de s’altre article, es lalat, que desgraciadament molts de joves ja no saben emprar correctament, açò és, s’article o sistema baleàric. És dramàtic sentir es nostros joves diguent «sóc a sa catedral» en tost de «som a la catedral». Lo que m’estranya és que un professor com en Mascaró no hagi reparat en perquè passa açò i des de quan. És una gran contradicció dir que s’article salat no està en perill, però alarmar-se perquè sa jovenea ja no sap quan s’ha de salar i quan s’ha de lalar. És es símptoma més evident de què s’article baleàric està tocat de mort, i de quin serà es seu futur si no feim res per protegir-lo. Es mateix que ha tingut a sa Costa Brava, a Tàrbena o a sa Vall de Gallinera: absolutament cap jove empra ja s’article salat. Només sa poca gent major que no ha rebut s’ensenyança en es català estàndar que no fomenta ni protegeix aquesta riquesa nostra.
S’imposició des català de Barcelona, i per tant, sa reducció d’un sistema complex i ric com es baleàric, format per sa combinació de dos articles, a un de simple en què nomes n’hi ha un, té un cost evidentíssim. Totes ses distincions que segles d’ús de sa nostra llengua han anat establint s’esborren de cop en sec en es llenguatge des nostros joves. S’article salat té una entitat diferenciada que reclama esser ensenyada i difosa. O sia, prestigiada. Reduir-lo a s’àmbit familiar i excloure’l de s’escola, de s’administració i des medis de comunicació és condemnar-lo a s’extinció i renunciar, per tant, a sa nostra identitat. Som salats, sí. Però som molt més que salats. I ningú té dret a privar-mos, en nom de no se sap quina bandera, de lo que més mos identifica com a menorquins.
