Manquen pocs mesos per les eleccions municipals i autonòmiques i pel moment encara el PP no ha carregat fort contra els funcionaris del Consell Insular de Menorca. No és d’estranyar perquè en la passada legislatura, quan va governar, va haver de tastar la mateixa medicina amarga que durant la llarga campanya electoral no havia parat de receptar. Vull creure que amb la dolorosa experiència patida en va tenir prou per no voler ara cometre els mateixos errors.
Durant els mesos previs als comicis de 2011, que van conduir al triomf de J. R. Bauzá i de Santiago Tadeo, el partit conservador i els articulistes d’opinió de dretes de la premsa menorquina i balear, van fer autèntica campanya contra la funció pública, fent demagògia i populisme, dia sí i dia també, sobre el que creien nombre excessiu de funcionaris que tenia la nostra administració insular i balear.
Fidels a la campanya que van protagonitzar i als prejudicis, just van agafar les rendes dels carros del Consell insular i del Govern balear, a tort i a dret, van acomiadar personal (el cas més paradigmàtic és el de la Fundació Destí Menorca, ERO del qual va representar posar al carrer a 15 treballadors), sense coneixement de causa, oblidant les necessitats dels serveis de les competències institucionals encomanades i demostrant que el PP no tenia cap més programa que aprimar les administracions, privatitzar serveis i fer autopistes.
Però, en pocs mesos, van tastar en carn pròpia la medicina perquè, a més de veure que el sistema legal espanyol afortunadament és garantista la qual cosa comporta que les tramitacions dels expedients duguin molts dies, setmanes i mesos, van comprovar que el personal de les administracions públiques era insuficient per dur a terme certs projectes, entre els quals el de les carreteres.
I és que a les illes Balears, en comparació a altres comunitats autònomes, tenim una administració que està amb la pell i els ossos i a més poc valorada i molt menystinguda per tots els anys de campanyes neoliberals i l’infrafinançament injust al qual es veu sotmesa per l’Estat. Les dades quantitatives són significatives. Mentre que, per exemple, a Extremadura, a Castella i Lleó i a Andalusia el nombre de funcionaris és del 25’5 per cent, el 18’1 per cent i el 18’2 per cent respectivament sobre el conjunt dels treballadors, a les illes Balears és de l’11’8 per cent. És a dir que es troba per davall només de Catalunya, que en té el 10 per cent.
El projecte de la carretera general del senyor Luis Alejandre, en el primer que li va venir gros va ser al mateix Consell insular perquè, mancat de recursos humans i econòmics, amb una sabata i una espardenya, la institució difícilment el podia dur a terme sense caure en incompliments de terminis i sobrecostos, que és el que va passar. I en aquests moments, l’actual equip de govern del Consell, en el replanteig de la carretera, ha estat víctima dels mateixos calendaris llargueruts dels procediments, però també de la mancança de personal arromangat, llegat de dècades d’abandonament.
Som un ferm defensor de la justícia i de la solidaritat social i per aquest motiu no deix de trobar molt preocupant el menysteniment de tot el que és públic a favor del que és privat, en benefici només d’uns pocs, dels que són només portadors de ressentiment, crispació i injustícia.
Per haver ajudat a fons perdut a la banca, amigueta del PP, Cs i Vox, l’Estat espanyol té un deute del 100 per cent del PIB, la qual cosa obliga i obligarà a replantejar moltes coses, entre elles les autopistes i carreteres, les quals ben prest no es podran ni mantenir. Les dades són eloqüents. Mentre que la inversió de l’Estat en infraestructures era l’any 2010 del 5,1 per cent del PIB, el 2016 va passar a ser de l’1,9 per cent. Caldrà pensar-hi molt, i entre tots, per tal que les receptes a venir siguin justes, perquè una cosa és receptar i una altra prendre la medicina, com vull creure va aprendre amargament el PP en el Consell insular.
