Diumenge, 13 de gener, es van complir 100 anys de l’assassinat dels líders comunistes alemanys Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, que va posar fi a la coneguda com «revolució espartaquista». La República de Weimar, nascuda després de la I Guerra Mundial, aliada amb les forces reaccionàries, havia mobilitzat l’exèrcit i els freikorps (milícies paramilitars d’ultradreta) per jugular aquella revolta obrera. Milers de persones ho han recordat en una marxa a Berlín «a favor de la pau i la solidaritat i contra l’explotació, la supressió dels drets democràtics i l’augment de les amenaces feixistes».
Després de la II Internacional (1874), Rosa Luxemburg extreia una lliçó per a l’internacionalisme obrer: que l’alternativa al capitalisme no podia ser tan sols política, sinó que calia anar sembrant, també, o al mateix temps, o fins amb anterioritat, les llavors d’una cultura alternativa de les classes subalternes i, per suposat, fer florir aquesta cultura fins que esdevingués hegemònica. En aquesta línia, aquells revolucionaris van dedicar molts esforços per aixecar institucions (ateneus, cases del poble, mutualitats, cors cantaires, centres d’esbargiment, etc.), així com també publicacions i fins i tot escoles.
Quan Rosa Luxemburg criticava la tàctica dels bolxevics arran de l’Octubre roig, ho feia en la convicció que sense una premsa lliure, sense una vida associativa i assembleària lliure de coaccions, és impensable que l’hegemonia de les classes populars arribi a congriar-se. La llibertat reservada als partidaris del govern, als membres d’un partit, als seus «militants», per nombrosos que siguin, no és llibertat. No ho és, perquè llibertat és sempre «la llibertat dels que pensen d’una altra manera...».
Si la vida pública dels Estats amb llibertats restringides és tan esquifida i estèril, és perquè l’exclusió de la democràcia asseca les fonts vives de tota riquesa i progrés. L’objecció de Rosa Luxemburg a Lenin, com a primera causa de degeneració d’un projecte revolucionari cap al terror, venia de l’establiment d’uns poders il·limitats amb l’excusa de defensar la Revolució, amb la qual cosa aquesta se separava inexorablement de la senda democràtica. L’únic camí cap a la regeneració democràtica passaria, doncs, per l’escola de la vida pública mateixa, amb una opinió pública en una democràcia deliberativa sense restriccions. En aquest punt, el pensament de Rosa Luxemburg ofereix un notable paral·lelisme amb el d’una altra dona alemanya, Hanna Arendt, que, tres o quatre dècades més tard, va exposar en paràmetres molt similars, si bé que no marxistes, el seu concepte de ciutadà dins el sistema polític ample de «republicanisme».
