Sa jornada des Dia Internacional de sa Dona, un any més, s’ha vist ennuvolada per un nou espectacle d’incoherències i grolleries de s’extrema esquerra. Es neocomunisme s’ha apropiat d’un moviment que no és patrimoni de cap ideologia política i que, a la vegada, hauria d’estar present a totes ses formacions constitucionalistes. Sí, dic constitucionalistes perquè sa nostra Constitució Espanyola, aquella que qualcuns desprecien com a «règim del 78» -com si es tractàs d’una entel·lèquia totalitària assimilable a sa dictadura franquista- és sa que garanteix s’igualtat davant sa llei entre ets homos i ses dones a Espanya d’ençà de 1978.
Açò no vol dir, per descomptat, que totes ses dones que se van manifestar dia 8 siguin d’extrema esquerra. Es fet que Ciutadans (Cs) anàs a sa manifestació ho demostra. No obstant, és innegable que s’ultra esquerra s’ha apoderat -que no empoderat- de s’organisació des 8M. Basta donar una ullada an es manifest de sa Comissió Feminista de Madrid. Vegem-ne unes quantes perles: «Formamos parte de las luchas contra las violencias machistas, por el derecho a decidir sobre nuestro cuerpo»; «Mujeres (…) amenazadas por las empresas transnacionales, y los tratados de libre comercio…»; «Porque somos antirracistas estamos contra la ley de extranjería (…), porque somos antimilitaristas estamos contra las guerras (…) contra los Estados autoritarios y represores que imponen leyes mordaza y criminalizan la protesta y la resistencia feminista»; «Nos unimos al grito global lanzado por las mujeres en Brasil, en EEUU, en Italia, en India y en otras partes del mundo frente a las reacciones patriarcales por el avance de las mujeres en el logro de nuestros derechos, y frente a una derecha y extrema derecha que nos ha situado a mujeres y migrantes como objetivo prioritario de su ofensiva ultraliberal, racista y patriarcal»; «que ninguna mujer tenga que migrar forzada por las políticas coloniales, neoliberales y racistas del Norte Global»; «Para construir una economía sostenible, justa y solidaria que gestione los recursos naturales de forma pública y comunitaria (…) y no del beneficio capitalista»; «Somos un movimiento internacional diverso que planta cara al orden patriarcal, colonizador, capitalista y depredador con el medio ambiente».
Es neocomunisme ha substituït sa lluita de classes per sa lluita de sexes. No caiguem en sa trampa. Açò no va de dones contra homos, ni al revés. ¿Són masclistes totes ses dones que creuen en sa vida i no creuen que s’avort sigui un dret sinó un fracàs? ¿Són masclistes totes ses dones que fan feina a empreses internacionals? ¿És masclista es lliure mercat i es capitalisme que han permès que sa dona accedesqui an es mateixos llocs de feina que s’homo, a diferència des comunisme? ¿Són masclistes totes ses dones que no són antimilitaristes i creuen que un país ha de tenir un exèrcit que les defensi i protegesqui també sa seua família? ¿Són masclistes totes ses dones que creuen que Espanya no és cap estat autoritari, i en canvi enyoren que es feminisme no obri boca sobre països àrabs on sa dona no té absolutament cap dret? ¿Són masclistes totes ses dones que creuen que és en es països islamistes on s’ha d’alçar sa veu i no despreciar ses democràcies com Espanya on ses dones són lliures i iguals que ets homos? ¿Són masclistes ses dones que no se senten amenaçades per cap derecha y extrema derecha? ¿Són masclistes ses dones que creuen en es lliberalisme com s’ideologia que ha duit més progrés, més avanços, més drets i més llibertats a ses seues vides, i no creuen en una economia planificada comunista que ha fracassat i ha duit sa misèria a tots es països on s’ha imposat com s’Unió Soviètica o sa Venezuela des dictador Maduro?
Un fet innegable és que sa majoria de persones assassinades o maltractades a mans de sa seua parella són dones. Així com Vox encerta de ple demanant estendre sa protecció contra sa violència domèstica a tots es membres de sa família, s’equivoca parlant massa poc de sa violència contra ses dones. No obstant, açò tampoc dóna dret a parlar d’una violència «masclista», com si fos cosa que es mascles duguem dins sa genètica. En es casos de violència de dones contra homos, ¿parlam de violència feminista?
Clara Campoamor o Emilia Pardo Bazán estarien afrontades de veure com s’extrema esquerra ha convertit es feminisme, sa lluita pes drets de sa dona i per s’igualtat, en una cincogema comunista i carnavalesca. Com va dir Campoamor: «Estoy tan alejada del fascismo como del comunismo. Soy liberal.» Sa gran batalla des feminisme en es segle XXI a Espanya és acabar amb sa discriminació a sa maternitat i sa violència contra ses dones. Que ses mares no hagin de renunciar a sa seua carrera professional. Que ni una dona més mori a mans d’un homo, ni viceversa, ni cap altre membre de sa família. Es feminisme amb seny hauria de reivindicar açò, una igualtat d’oportunitats plena, i no posar-se en camies d’onze vares que resten credibilitat a un moviment que hauria de ser transversal.
