Em sap greu haver-ho de confessar de nou: seguim ben igual. Com sempre. Ja ho deien els llatins: nihil novum sub sole. Res de nou sota el sol, sota el sol de les Balears, afeixego jo. Seguim assistint a un cert colonialisme, involuntari tal vegada, per part de Mallorca i, el més greu de tot, és que el bon poble de Mallorca no en té cap culpa. Ni una. Persones queden però, que pensen que Mallorca són totes les Balears, cosa que representa, a més de certa i perillosa ignorància, un error considerable. No, no es tracta de fer ara cap victimisme patrioter o cantonalista, és tracta simplement de reconèixer les distintes realitats de les nostres illes.
El meu esbruf d’avui, té a veure amb l’emissió a IB3 durant aquestes darreres setmanes d’un programa que portava per títol «Illes en transició», que ha realitzat la productora Quadrop. La intenció era boníssima i ben oportuna, els resultats, pel que fa a Menorca, no tant, ja que es presenta un relat històric molt incomplet. Hem tornat a caure en el mateix parany de sempre: confondre una part amb el tot. Penso que un ens públic, com és la nostra televisió ho hauria d’haver tingut en compte.
Al gra: pel que fa referència a la transició a Menorca, el programa queda molt lluny d’explicar el que aquí va passar, el que vam viure a Menorca durant la transició de la dictadura a la democràcia. Res a dir sobre les dues o tres persones que hi han intervingut des de Menorca, però han quedat injustament oblidades moltes altres que van tenir un clar protagonisme en aquells anys de la nostra història insular. Als ciutadans de les altres illes queda el decidir si les persones entrevistades en els distints capítols de la sèrie, són les que millor els representen. Més encara i sense cap ànim de jutjar avui, ja passats prop de cinquanta anys dels fets, però tinc la personal, i possiblement errada sensació, de que els realitzadors d’aquest programa han regalat generosament alguns certificats de combatents en lluita per la democràcia a persones que no estic ben segur que, en aquells moments, realment ho fossin.
Tornam a Menorca. La història real d’un poble la fa, l’escriu la seva gent. Idò, hi ha noms que no s’haurien d’oblidar si parlam de la transició a Menorca, del nostre camí cap a la democràcia. Crec necessari recordar avui i retre un petit homenatge a persones com: José A. Pons Roca, Bartomeu (Mevis) Pons, Miquel Vanrell, Matilde Gomila, Xec Martí, Joan F. López Casasnovas, Andreu Murillo, Sergi (Mendi) Llabrés, Pepe Sintes Abril, Joan Casals Thomas, Juli i Ignasi Mascaró, Antoni Casero, Antoni (Antuán) Anglada, Pere Prats, Josep Seguí, Dioclecio Albis, Joan Pons Moll, Joan Febrer, Miquel Alzina, Tomeu Febrer, Miguel Hernández, el grup Traginada, Enric Enrich, Guillem Camps, Tirso Pons, Jaume Vidal Bagur, en Niebla, Berlarmino Menéndez, Jaume Febrer, Biel Villalonga, Mariano Marí, Tavo Portella, Silve Pons, Luis Chavero, Rafel Riudavets, Sebastià Barber, Juan Illescas, Miquel Mont, Salvador Pérez-Chuecos, Miquel Sintes Andreu, Jiménez-Ordóñez, Indalecio Mateu...i un munt més de persones que esper i desig que qualcú amb millor memòria recordi com ben mereixen.
Alguns d’ells, malauradament, ja no són aquí, però d’altres sí, i aquests haurien pogut també explicar en primera persona el que realment va viure Menorca durant la transició. Una pena que no se’ls hagi tingut en compte. Un relat d’aquest tipus s’ha de fer amb molta cura i una decidida voluntat de rigor històric. En cas contrari quedarà, com és el cas, com una simple i ben intencionada pinzellada anecdòtica sobre els fets i poca cosa més. La història real d’aquells anys queda per escriure.
Seguim igual.
