Les paraules són signes lingüístics de caràcter simbòlic perquè la relació que s’estableix entre el significant (la forma) i el significat de cadascuna és de naturalesa arbitrària, llevat de les onomatopeies. De manera que els parlants anglòfons designen amb el mot horse el quadrúpede que els francòfons anomenen cheval, caballo en castellà, en català cavall, en alemany Pferd, en polonès kon, kohb en rus... No és que hi hagi una necessitat «natural» de dir-se així o aixà; simplement hi ha acord entre els parlants. De la mateixa manera, si la mitja lluna roja representa en el món musulmà el mateix que la creu roja entre nosaltres, açò és per una convenció culturalment assumida.
A comptes de què ve aquesta obvietat semiòtica? Doncs que, parlant de símbols, apareixen els llaços grocs, que signifiquen... allò que cada persona vol que signifiquin. Per a uns són un insult i una aberració que divideix el poble de Catalunya. La candidata Cayetana diu que són «una soga al coll de la meitat dels catalans». Per a molt més de la meitat del subjecte polític català (no reconegut per la Constitució espanyola) són el recordatori d’una greu injustícia. Els colors també hi compten. El roig i el blau; el morat i el blanc... Si el rei Felip duu sovint una corbata verda, saben que poden interpretar alguns afalconats de la monarquia borbònica? Idò que Visca el Rei De Espanya: «verde» en sigla castellana. «Viva Verdi» clamaven els italians entusiastes del gran músic romàntic, però també deien crípticament en clau nacionalista: Vittorio Emanuele, Re d’Italia, en sigla de la Rinascita. Les banderes, ai!, són draps de colors determinats que «representen» la pàtria d’uns i no la d’altres. En fi..., qüestió de símbols.
Ara bé, quan l’emoció és a flor de pell, no es pot negar que els símbols prenen força importància. Amb els llaços està passant un fenomen. Teòricament, la intenció inicial de Ciutadans és que els llaços grocs no es vegin durant el període electoral en edificis públics. I així ho ha determinat la Junta Electoral (JEC), un òrgan totpoderós una vegada convocats els comicis. Tanmateix, amb la denúncia d’Arrimadas (la puc anomenar així, sense preàmbuls, quan ella parla directament de Puydemón?) i la resolució de la JEC els llaços grocs han agafat nova revifalla. N’hi ha prou a veure aquest dies els telediaris. Em deman si la censura no s’està convertint en la millor forma d’aconseguir publicitat amb el mínim esforç.
