No hi ha una única pàtria per a cada persona, aquella que determina una bandera. El sentiment de pertinença activa a una col·lectivitat es mou en realitat amb diferents nivells i interessos, i l’aspecte econòmic és bàsic. La pertinença a la UE s’analitza en paràmetres de rendibilitat econòmica (brexit), deixant en segon pla altres aspectes socials i de concòrdia, i el procés català extreu bona part del seu argumentari de la calculadora.
Quan els diners entren en joc, les pàtries tendeixen al fraccionament. El mateix Parlament balear que, molt patriòtic, reclama rebre de l’Estat un millor finançament posant com a referència la mitjana rassa estatal i la comparativa amb altres territoris, després aprova una reclamadíssima llei de capitalitat d’Eivissa que li confereix uns ingressos extres per la seva peculiaritat. Josep Melià, del PI, va exposar que de singularitats, cada territori en trobaria una. I cada barri, afegiria jo. I cada família. Cada pàtria econòmica particular. El socialista menorquí Damià Borràs va recórrer a la nova paraula trending, equitat, per defensar aquest tracte diferent i criticar el patriotisme insular comparatiu. L’equitat està bé si arriba a tothom. A Menorca no s’aplica, per exemple, aquest tracte equitatiu per a un transport aeri que té a l’Illa una complexitat especial o per premiar l’esforç d’una protecció del territori que els forasters lloen molt i financen poc. Idò?
Els comerciants de l’Illa també apel·len al patriotisme econòmic territorial quan animen els consumidors a comprar als establiments locals. El seu argument és que els tributs i les nòmines es queden així dins els coneguts 45 quilòmetres lineals. La crida, raonable, no augura massa èxit si no l’acompanyen altres mesures més engrescadores. Perquè si per reclamar diners la tendència és reduir la pàtria subjectiva a nivells inferiors als determinats per les banderes, quan és hora de pagar aquesta pàtria es converteix en un àmbit atòmic, microscòpic, nanomètric. El de cada compte corrent.
