TW

Qualsevol moment històric és una cruïlla. Ho és perquè en les nostres eleccions individuals i col·lectives decidim cada dia quin camí agafem. Ara bé, hi ha períodes en els quals els consensos socials són prou amplis perquè prenguin un sol color. Són moments en què la gent empeny en una sola direcció, malgrat els conflictes i contradiccions. Per aquest motiu, els historiadors podem parlar d'èpoques.

L'època anomenada dels «trenta anys gloriosos», és a dir, el període que va des de la finalització de la Segona Guerra Mundial fins la crisi del petroli del 1973, caracteritzat pel predomini de la socialdemocràcia en el camp polític, el capitalisme democràtic en l'economia i la memòria antifeixista en el cultural és una època. El desplegament de les polítiques neoliberals a finals dels anys setanta, confirmades pels governs de Margaret Tatcher i Ronald Reagan en els vuitanta, reblades per l'ensorrament de comunisme soviètic el 1989 i que van suposar la globalització dels mercats financers, la privatització fins a extrems insospitats de les empreses i serveis estatals i un abandonant progressiu dels sabers crítics socials en el camp cultural, és un altre època històrica. Potser, els historiadors parlarem d'aquestes dècades com les de l'època del capitalisme absolut.

El filòsof italià Antonio Gramsci en els seus «Quaderns de la presó» va definir com «interregnes» els períodes històrics en els que es perden els consensos i les seves classes dirigents es veuen incapaces de donar solucions, insistint en l'aplicació de les mateixes polítiques que han conduit al fracàs però aplicant-les amb coercions, mentre les grans masses qüestionen les ideologies tradicionals, deixen de creure amb el que creien, però sense prou força per generar alternatives. El vell mor però el nou no pot néixer. És el moment en el que les psicopatologies arriben a prendre caràcters sociològics.

Noticias relacionadas

Hi han prou indicis que hem entrat en un d'aquests interregnes. Ho corroboren molts indicis globals i europeus, que ja són aclaparadors. La gran recessió del 2008 va qüestionar les bases ideològiques de les pràctiques econòmiques, polítiques i els consensos del neoliberalisme. En aquests moments, les grans financeres i multinacionals capitalistes i els seus promotors polítics segueixen en les mateixes línies que ens van dur al desastre, però reconeixen que han perdut legitimitat. La refundació del capitalisme que van prometre els dirigents de les màximes potències del món amb motiu de la gran recessió va acabar en nores, però el ressentiment que es percep en àmplies capes de la població perquè les condicions de vida empitjoren no fa més que augmentar. La Unió Europea, fundada sobre principis neoliberals, no sap com resoldre els desastres d'una crisi que ja s'està traslladant en el camp polític. Seguim sense sortir del forat estructural del 2008, motiu per la qual el Banc Central Europeu segueix comprant temps. Ha anunciat que fins el 2021 seguirà estampant diner i els interessos seguiran baixíssims.

A les Espanyes, l'atur és estructural i molts treballadors malgrat tenir feina no surten de la pobresa (només a Catalunya són 400.000). Vivim una crisi econòmica, social i també, per mor de Catalunya, territorial per la qual la sobirania està rompuda amb mil trossos. En la vessant política i ideològica, l'esquerra viu una profunda confusió. El PSOE no té el coratge d'abandonar el neoliberalisme, encarnat en les velles guàrdies, per fer més polítiques socialdemòcrates. Les esquerres més escorades a l'esquerra estan acomplexades, mentre han de fer front així mateix als atacs de totes les bandes. Però, la dreta tampoc sap per on partir. Per això hi ha ara a Espanya tres partits del mateix bloc ideològic que es barallen entre ells, com són el PP, Vox i Cs. Tots tres ja han anunciat més privatitzacions, retallades de les pensions i de les prestacions sanitàries i educatives, i a més a més baixades d'impostos als més rics. Les majories socials no crec que acceptin aquestes receptes.

Mentrestant, les psicopatologies en forma d'estats depressius, suïcidis, augment del consum de drogues, no fan més que augmentar. És el quadre de l'interregne.