L’escala de valors amb què la gent es relaciona amb la resta del món, varia en funció de la formació, l’experiència, les vivències emocionals o l’època històrica. Un residu actual pot tenir molt de valor en el futur, o haver-lo tingut en el passat.
Agafem una cosa tan menorquina com els jaciments talaiòtics. Aquests llocs de convivència prehistòrica van ser zones de residència, d’activitat comunitària i segurament de culte pels antics pobladors de l’Illa.
Sabem que, posteriorment, a molts d’aquests indrets que avui ens semblen màgics, hi van viure els romans que conqueriren Menorca i segles després, els àrabs o la gent més humil de la nostra època. És a dir, van actuar com a edificis reutilitzats.
En altres ocasions, es va optar per usar les pedres per a construir altres edificis, o per formar part de la interminable trama de paret seca. Ja en el segle XX, sabem que es van usar peces grans per a monuments o dotacions militars. I encara més enllà, moltes pedres van ser usades per a matèria primera de forns de calç, o directament picades i transformades en material de reblert per fer carreteres. Ara en diríem reciclatge. Com veim, no és exactament el mateix que la reutilització.
LA PROTECCIÓ LEGAL dels monuments prehistòrics arriba en els anys seixanta, és a dir, més de 2000 anys després de la seva construcció. El miracle ha estat que n’hagin sobreviscuts tants. Segurament, la densitat devia ser molt alta, al manco a la part sud de l’Illa. Avui, a més d’estar sancionada la seva destrucció, els jaciments talaiòtics són un emblema de menorquinitat, s’inclouen a moltes imatges de promoció turística i opten a un reconeixement mundial. Certament, el món dona voltes i la nostra mentalitat també.
L’exemple talaiòtic es pot traslladar a moltes altres coses. No sempre calen lleis. Hi ha objectes que es tiraven fa quaranta anys, que ara tenen un valor i un preu: ventiladors antics, aparells de ràdio, mobles. Cada vegada més s’aprofiten rajoles, teules velles, bigues...
Però de manera general, ens hem criat en la cultura de tirar les coses. Com que no es té en compte la gestió posterior del residu ni l’impacte energètic de la fabricació, sol ser més econòmic comprar una peça nova que no arreglar-la.
Per a tractar aquest mal social, hauria de ser obligatòria una visita anual a l’abocador de Milà. És la visió real més semblant a les apocalíptiques imatges del col·lapse civilitzatori que es mostren a algunes pel·lícules. Mirant (i olorant) de prop aquell desastre, es comprèn molt millor el problema del tirar.
Sembla que darrerament comença a canviar en alguns indrets l’epidèmia que hem viscut durant molta estona de deixar morir edificis emblemàtics, perquè -en la mateixa línia reflexiva d’abans- es va posar de moda abandonar les restauracions i apostar per fer-ho tot amb obra nova a terrenys fins llavors no edificats. De vegades les modes vénen impregnades de requalificacions, adjudicacions i plusvàlues.
L’itinerari seguit ens ha deixat un rastre d’edificis cadàver. Tant de bo que es reverteixi la tendència, perquè aquests decessos arquitectònics no conserven cap atractiu en comparació amb el megalitisme prehistòric.
Hi ha qui recomana afegir una quarta «r» a les tres habituals de reduir, reutilitzar i reciclar. És tractaria de reflexionar. Cavil·lar per a aplicar solucions abans que sigui tard. En aquest món, qui no es deixondeix a hora pot ser que acabi tractat sense compassió. Com els pobres eriçons.
ENGUANY HA FET una primavera estiuenca. Amb poques pluges i una temperatura generalment càlida. Això deu haver ajudat una explosió primerenca de paparres al camp. Aquests paràsits s’han trobat amb els eriçons encara molt endormiscats i s’hi han abocat de ple. Eriçons amb centenars de paparres caminen aquests dies desorientats i afeblits, amb la sang xuclada per tercers.
Aquests mamífers coberts de pues també han ascendit en l’escala de valors. Ja no se’ls caça ni se’ls mata directament per prejudicis. Encara n’hi ha molts que moren inútilment a la carretera, però cada vegada són més les persones que, si poden, els ajuden. Alguns que es recullen debilitats, per intoxicació de pesticides o per excés de paràsits, s’arriben a salvar. I les carreteres van incorporant mesures per a disminuir els atropellaments.
La millor manera de gestionar els residus és reflexionar per a no crear-ne. Ens hauríem de deixondir, perquè les paparres que ens venen plàstics, porexpans i materials similars que tarden milers d’anys en desfer-se, ens estan asfixiant els mars, la fauna i als humans mateixos.
