Avui, dia d’eleccions municipals, autonòmiques i europees hauria de ser una festa de la democràcia a Espanya.
Ho hauria de ser, dic, però no ho serà perquè a Espanya pot passar que votis a un candidat i que l’Estat el fiqui a la presó de manera provisional abans de ser condemnat. No ho serà perquè, per dir-ho amb d’altres paraules i de manera planera i afable, a diferència d’altres democràcies del nostre entorn, a Espanya hi ha presos polítics.
Com que no hi ha democràcia ja no es mira prim.
Aquesta setmana passada, l’objectiu sagrat de respectar els representants votats per la ciutadania, s’ha trencat una enèsima vegada i, pel que anuncien ministres socialistes del govern sortint i que tal vegada repetiran a l’executiu, Carmen Calvo, per exemple, o la mateixa Fiscalia de l’Estat que depèn del govern del PSOE, encara es trencarà amb més rotunditat quan es reuneixi la nova Mesa del Congrés formada per tres diputats del PSOE, dos de Podem, dos del PP i dos de Ciutadans (per primera vegada en la història cap representant de cap partit dels mal anomenats nacionalistes perifèrics).
Llavors, quan es pronunciï la Mesa del Congrés, l’escàndol serà majúscul, descomunal, antològic; però mentrestant els representants de més d’un milió de votants de Catalunya han estat portats emmanillats dins un cotxe sense logotips per la policia al Congrés i al Senat.
Primer, dilluns per recollir l’acta de senador o de diputat.
Segon, dimarts per jurar el càrrec també al Congrés i al Senat.
Com que són actes simbòlics i protocol·laris podríem dir de manera protocol·lària i simbòlica i, a la vegada dolorosament exacta, que 1.626.001 votants catalans han estat portats emmanillats per les forces de seguretat de l’estat al Senat i al Congrés.
Durant la presa de possessió dels càrrecs elegits per la població s’han pogut veure imatges curioses i estrafolàries. José Zaragoza del PSC i un dels artífex de l’espionatge de la Camarga perpetrat per les clavegueres de l’estat per tal de perjudicar els independentistes i influir en les eleccions, departint alegrement a la bancada amb Santiago Abascal de Vox («Déu els cria i ells s’ajunten»).
O el mateix Pedro Sánchez del PSOE donant la mà amb el cap respectuosament acotat al líder de Vox que proclama la unitat d’Espanya per damunt la democràcia, la deportació dels immigrants, la derogació de les polítiques de gènere, l’exaltació del feixisme i de Franco. Hauria saludat Churchill a Hitler, que també va ser elegit en unes eleccions, amb aquesta efusivitat? Malauradament Pedro Sánchez no és Churchill, un veritable estadista. I, afortunadament, Santiago Abascal no és Hitler, un assassí en massa de milions d’innocents.
També han estat curioses les fórmules a l’hora de prometre o jurar els seus càrrecs. Els diputats de Vox ho han fet per Déu i per España. Ai, Franco. I diuen que ets mort! La diferència entre socialistes, populars i ciutadans ha estat la tria entre jurar i prometre. Podem també ha escollit fórmules imaginatives. Els presos polítics han promès la Constitució sense trair la seva ideologia: «Com a pres polític amb lleialtat al mandat pacífic i democràtic de l’1 d’Octubre i al poble de Catalunya, per imperatiu legal, prometo».
Oriol Junqueras, el líder d’ERC, ho ha llegit en un paper: «Des del compromís republicà, com a pres polític i per imperatiu legal, sí, prometo».
A pesar que vaig veure en directe el jurament d’Oriol Junqueras em va ser impossible sentir les seves paraules. De cop, un estrèpit infernal de potes copejant amb fúria contra els escons del Congrés ho van fer impossible. Em vaig espantar jo també. Què havia passat? Havien entrat ases a l’hemicicle? Havia començat la final de la Champions League sense avisar i l’estrèpit infernal era produït per hooligans del Tottenham i del Liverpool? No. Ni ases ni hooligans. Eren els diputats de Vox, de Ciutadans i del PP que havien confós els escons del parlament espanyol amb la porta de l’estable. Aquesta lamentable imatge tenen al cap els analistes espanyols quan diuen que a Espanya hi ha democràcia?
No deixar parlar el rival, empresonar-lo de manera provisional a l’espera de fer-ho de forma definitiva, enviar-lo a l’exili, escarnir-lo, rebaixar el quòrum del Congrés i manipular els resultats per interessos partidistes per facilitar la investidura del president que volen?
Avui, com he dit al començament, hi ha eleccions municipals, autonòmiques i europees. Tots a votar. És la festa de la democràcia. La festa multitudinària de la comunitat. Tots a votar per tant partits que no es facin trampes al solitari. Perquè si permets que els teus dirigents es facin trampes al solitari tu, estimada lectora, tu estimat lector, cauràs en la trampa del seu joc.
SOLITARI. Pres del llatí i amb molts de significats. Avui un de lúdic i isolat. Joc de cartes amb què s’entreté una sola persona.
