La litúrgia dels dies d’eleccions sempre m’ha semblat pròpia del gènere cinematogràfic. De la ciència-ficció de les propostes electorals a la intriga al suspens, passant pel melodrama o fins i tot l’èpica, el transcurs d’una jornada electoral està impregnada de moments molt cinèfils.
Començant pel dia de reflexió, que sembla més propi d’una comèdia on algú ens hauria d’explicar quin sentit té aquesta veda electoral que no existeix a països com el Regne Unit, Alemanya o els Estats Units. I a partir d’aquí, la tensa espera del recompte d’urnes que diumenge, va semblar-me més llarg que mai i que en alguns casos, imagino va posar a provar la resistència cardíaca dels candidats per no parlar del suspens que provoca no saber com acabarà tot plegat.
L’altre gran moment de pel·lícula són les declaracions davant de càmeres i micròfons de vencedors i vençuts. És l’hora de les celebracions a cada seu electoral, on per cert, a vegades fan cara de guanyadors de la loteria de Nadal, que no s’ho acaben de creure. Però també l’hora dels funerals, quan s’ha d’aguantar el tipus i el somriure perquè t’adones que no t’ha votat ni la teva mare. Per cert, el més interessant no és fixar-se amb qui parla sinó amb els que l’envolten per poder interpretar millor quin ambient es respira.
En resum, un dia d’emocions i de gran expectació mediàtica que contrasta amb la desídia i la tebiesa amb què llavors ens carreguem la política i els polítics al llarg dels quatre anys de mandat.
