El terme «cremar-se per la feina» és prou antic. El va descobrir el psicòleg novaiorquès Herbert J. Freudenberger l’any 1974. Ho definia així: «l’esgotament d’energia experimentat pels professionals quan se senten sobrepassats pels problemes dels altres». Vos sona?
Aquesta setmana l’OMS ha inclòs la patologia, coneguda com «burnout», en la classificació internacional de malalties. En qualque moment de la nostra història laboral ens ha semblat que patíem els símptomes, semblants a la sensació negativa del diumenge fosquet, quan s’atraca el dilluns. Sentiments de falta de ganes, d’esgotament. Mostrar-nos reticents per les noves encomanes, augmentar la distància respecte del treball, o bé poc productius.
Després apareix la conflictivitat, els límits i les fronteres. Moltes vegades, l’ús de les noves tecnologies, els dispositius mòbils no s’usen de manera correcte. T’enganxen i et disposen fora de l’horari laboral. D’altres, senzillament, és la manca de lideratge. Qui no sap ni com és l’empresa ni com vol arribar a ser.
Ara que serà una malaltia reconeguda, potser, seria important que els responsables de l’empresa o l’organització tinguin en compte que els treballadors, primer que tot, són persones que cerquen satisfer les seves necessitats. I aquestes, estan més relacionades amb l’autorealització personal que no amb motius de caire econòmic. Els reconeixements davant qui lluita per la millora constant, han passat la història.
