Entres a la renovada oficina de la caixa d’estalvis. Moderna. Molta llum. Clients que esperen el seu torn. Quan t’arriba el moment, mostres el somriure dels dies feiners i et dirigeixes a la senyoreta que t’atén:
—A very good dia o bon morning, com vostè prefereixi...
Ella alça el cap i et mira i mig somriu,
—Perdoni, com diu...? En què el puc ajudar...?
—It’s very easy, és molt fàcil, don’t worry...
Ella t’observa, ulls ben oberts i no somriu.
—Just I’m telling you que voldria, if It’s possible, the settlement del meu compte.
—Un moment, un moment... i
Amolla i un poc apressada s’alça i desapareix darrere una porta. Pocs segons i torna acompanyada d’un jovenot amb corbata que et mira encuriosit i demana:
—En què troba que el podem ajudar...?
—Molt senzill: volia el saldo del meu compte, això és tot.
—Perdoni, però la meva companya no l’entenia...
—Em sap greu, disculpi’m, pensava que vostès practicaven ja el trilingüisme i feia un esforç per fer-me entendre en anglès...
—Trilingüisme...? demana el jovenot responsable...
—Sí, ja fa dies que veig a la porta grans cartells en què anuncien «family il·lusions», «family assegurances» o un «my box»...
Desfet el malentès: tot aclarit. Surts al carrer i els cartells que deies encara hi són. Tu que ets un ingenu, havies cregut el missatge publicitari d’aquella caixa, a la qual, ara diuen bank. Efectivament, bank amb «k».
I és que el nostre progrés cultural, amic meu, és espectacular i sembla imparable. Ara ja no som bilingües, som tri o més. Ens hem convertit en poliglotes —«polígams», en deia un vell conegut—, poliglotes de dalt de tot. Hem entrat de ple en una globalització idiomàtica. Passejant pel centre urbà se’t fa curiós comprovar com una autèntica cataracta, epidèmia quasi, de paraules foranes ha envaït els espais comercials de la ciutat. Passes, per començar, davant d’aquella antiga caixa nostra —així ens ho deien i era mentida...— i ara també banc, escrit igualment amb una bona «k»... i la cosa no s’atura aquí: phone house, shop in shop, transfers & excursions, underground, beauty salon, outlet, la wash, new paradise, travel brand, inside..., paraules que figuren a rètols d’algunes de les nostres botigues. Realment, penses, és una meravella aquest alt domini de la llengua anglesa. S’entén perfectament que ara ja quasi tothom pugui llegir, després del nostre Menorca, el prestigiós i conservador «Times», de Londres, com fa la reina britànica mentre pren el te de les cinc
I més. Més progrés. Ara prest sabrem també l’italià i el francès: intimissimi, lingerie, la orangerie (sic), bijoux, gelateria artigianale, parfois...
Vist açò penses: som un poble especial. Únic. Mentre presumim de moderns, sentim un cert pudor i amaguem un poc la nostra llengua, que si seguim així just servirà per xerrar amb els vesins més vells, quan anam a sopar amb els antics companys de l’escola o entonant aquell patriòtic i popular un senyor damunt d’un ruc, dels dies de festa grossa. La modernitat ens ha envaït del cop i, sense cap empegueïment, mostram la nostra alta preparació per a tota casta d’idiomes. Som així de savis.
Sort que encara queden algunes i nobles mostres de la parla habitual dels menorquins. Gràcies a un animós reducte de ciutadans que es resisteixen i encara empren la nostra llengua de sempre, podràs llegir també, sobretot si passeges pels barris més populars o pel mercat: forn de pa, pastisseria, fruits secs, peix fresc, verdures, sabates, llibreria, instruments musicals, fusteria, ramells, barber, carnisseria, viatges, o de ben arrelats i emblemàtics com Cas Sucrer o Can Burdó, Can Jaumot, Ca na Riera de Ciutadella, un indòmit Es Dineret a Maó, o d’altres més recents: Espai-14, Es cap de cantó de can Sturla, Sa poma o Es llonguet...
Mostrar i defensar el que som i tenim és també cosa de savis. La nostra llengua és una part ben important del nostre paisatge, de la nostra personalitat. No ho trobes...?
