Mira, no sé si aguantaré aquesta calor, ja no puc més», s’exclama la bona senyora mentre empeny el carret de la compra. Converses i comentaris de carrer, de bar, amb la família a l’hora de dinar o a l’ascensor, quan puges amb el veí del tercer a qui no saps mai que dir. «Aquesta terrible i gèlida tramuntana; humitats com aquesta no són resistidores; al·lots, això sí que és ploure...!». Frases, totes elles, fetes i ben païdes, surten puntualment del calaix de la memòria dues o tres o quatre vegades cada any. Repetides de fa segles i que, com un silenciós llegat passen de pares a nets. Però la senyora del carret, el fidel client del bar i l’amic de la feina, resistiran, com sempre han fet, calors, humitats, freds i vents de tramuntana. Travessaran, ben igual que feren anteriors generacions, el clima que els toca en cada moment.
Tots, tots, els animals de la creació, del més gros al més petit, de balenes a formigues, siguin de pèl, ploma, escates o de pell -especialment els humans- siguin del color que siguin tenen un alt component climàtic. Que ho demanin, si no als extints mamuts... Vivim pendents del temps, d’aquell més profitós pels nostres interessos. Volem saber el que ningú no sap. Per ara ni els més grans experts emprant moderns i sofisticats artefectes i aparells, poden saber-ho cert del tot. La previsió del temps, no ha deixat mai de ser això: una previsió.
La meteorologia ens comanda. A tu mateix, amic meu, t’encantaria saber si la mar estarà tranquil·la per sortir a pescar; aquell altre si farà un bon sol per passar el dia a una cala, o ella que voldria preveure si farà o no farà fred, per treure l’abric de l’armari. El pagès mira el cel intentant endevinar si arribarà la pluja que espera. El mateix que voldrien saber els venedors de paraigües o d’ulleres de sol, que el negoci és el negoci.
Cert és que s’ha avançat molt i que el nivell d’encerts és prou alt però, queda sempre el factor sorpresa, l’element imprevist, que ho desbarata tot.
Vivim aferrats al clima, som fruit del clima. De petits pintàvem, recordes? Mars blaus amb sols rodons i ben grocs, casetes amb fumerals, cels estrellats i llunes que semblaven plàtans o ninots de neu que tenien nas de pastanaga. Era una visió molt senzilla, ingènua, del pas successiu de les estacions.
Era i és el clima també qui ens portava, i encara ho fa, mandarines i taronges i més tard les peres de la nau, seguides de melons i fantàstiques síndries i pel setembre: raïm i figues i més tard magranes i castanyes o les pomes de Nadal. Les estacions de l’any arribaven sempre amb puntualitat i complien amb la seva obligació: com estava previst. Ara ja no és el mateix: de tanta ambició i supèrbia els humans rics i poderosos -els pobres, com sempre, callen- hem trastocat el paper de les estacions, ara l’estiu, la primavera o la tardor van de cul, com l’hivern.
Hem passejat per la lluna, és temps de robòtica i informàtica, hem desxifrat el genoma humà, però no sabem el temps exacte que farà dissabte matí. Ja veus, és un repte científic que encara segueix pendent. Un repte molt menor si vols i, sobre tot, si el comparam amb preveure quin serà el nostre propi futur, què passarà amb el clima del nostre pobre planeta. Aquí sí comptam amb grans científics i experts que descriuen fil per randa, quin és aquest incert futur que ens espera si no baratam el rumb boig i perillosament inconscient de la nau. Ni cas: poca, molt poca gent se’ls escolta amb atenció. Molts preferim mirar cap a una altra banda.
I tal vegada quan ja no quedi quasi res, encara recordarem entendrits aquell: «plou i fa sol, les bruixes es pentinen». I possiblement ja no hi haurà remei, ni tema de conversa quan trobis el veí del tercer. Ni melons. Ni magranes.
