De petit creies que les zebres eren cavalls disfressats o que s’havien vestit per anar a una festa de gala. Trescant sempre en grups per les àmplies planúries de la sabana africana i rodejades d’altres animals exòtics com les llargarudes girafes, els velocíssims antílops o els orelluts elefants. En resum: un animal elegant, simpàtic, del qual mai no he sabut si són negres amb retxes blanques o blancs retxats de negre... Precisament per aquestes retxes s’ha fet famós entre els urbanites del món.
Just després de la Segona Guerra Mundial, quan la circulació de vehicles a motor ja entorpia la dels ciutadans que anaven a peu, els anglesos —ells, una vegada més— van emprar per primera vegada el que després seria conegut com a «pas zebra o pas de vianants». L’èxit de la proposta es va estendre ràpidament pertot el món. Ara tothom ho coneix —i no sempre respecta— ja que és norma obligada de circulació. Un pas zebra famós apareix, recordes?, a la coberta del famós àlbum Abbey Road dels Beatles. Per cert, al principi, a Anglaterra les retxes eren blaves i grogues. Finalment adoptades les blanques i negres, s’establi el seu nom definitiu: pas zebra.
La norma oficial determina que les persones que van a peu tenen prioritat de pas si estan aturades damunt la vorera a l’inici del nostre pas zebra. Fantàstic: és un dret dels ciutadans per damunt dels vehicles. Els vianants, idò, tenen preferència un cop que han posat un peu sobre el pas zebra; en aquell moment els cotxes han de parar i deixar-los passar.
Damunt del paper això és molt polit. Com sempre la realitat és rotundament distinta. Tu mateix que circules en cotxe i també a peu, podries escriure un tractat del comportament dels ciutadans. Una càmera oculta mostraria la ben diferent manera de comportar-se de la ciutadania. Podem fer-ne una primera classificació. De moment aquestes podrien ser algunes de las categories per a un projecte d’unitat didàctica:
.- Morro fort. Són aquells que exerceixen el seu dret de pas de manera altiva. Tu no ets ningú: ells són els únics protagonistes. Com a molt et dirigiran, de coa d’ull, una mirada indiferent i despectiva: et perdonen, sembla, que circulis en un vehicle.
.- Cagadubtes. Persona vacil·lant, indecisa, desconfiada: dubta si passar o no passar, ja que no es refia mai de res. Aquesta, en tot cas, et mirarà tímidament, com a demanant perdó, amb somriure de conillet. Malfiats que no queden tranquils fins arribar a l’altre costat.
.- Apressats. Fan tard, sempre frissen i, impacients com són, travessen i la por a fer tard els fa avançar sense pensar ni calcular si els veus o no; la seva urgència els impulsa. Són com un tren d’alta velocitat amb via lliure.
.- Absents. Passen totalment abstrets. Concentrats en el seu mòbil o conversant animadament amb qui els acompanya. Tu no comptes, no existeixes. Saben que un codi estricte els té protegits. Van a la seva.
.- Vista flaca. Aquest son perillosos, no pots badar: o no hi veuen prou bé o fan el pirata. Creuen sempre uns metres abans o després del pas zebra, com si aquest fos com un acordió que s’estira a voluntat del caminant. Estan segurs que els deixaràs passar. Ves quin remei.
.- Elegants. Són, a ca nostra, ben poquets. Són els educats i amables que, quan passen, fan una capadeta, o aixequen la mà i saluden. Agraïts i amables. Molts d’ells d’origen britànic, per a qui les formes tenen encara un cert predicament. Seria fantàstic que aquest fos un hàbit contagiós.
En resum: segons les estadístiques més rigoroses —que faig jo mateix...!—, els que practiquen l’elegància de la zebra, són aquí just una minúscula i irrellevant quantitat de la ciutadania: no arriben al deu per cent.
Tan poquets, ai, com zebres queden encara en llibertat.
