Els humans ens capficam en rivalitats veïnals viscerals, en disputes absurdes per un aparcament, en discussions colossals per nimietats a la feina. Però, al mateix temps, ens convertim en un cós únic, solidari i compromès en defensa d’algunes causes i postures. Aquest comportament, tot i que sovint contribueix a defensar la justícia social, en certs assumptes comporta el risc de deixar fora de focus detalls, versions, perspectives diferents. Es creen sovint falsos consensos, que són irreals i que, amb el temps, en diluir-se, es desemmascaren.
Aquest comportament uniforme i gregari es produeix sovint als aeroports. No hi ha cosa que uneixi més els humans que la condició de client d’una aerolínia, tipus d’empresa demonitzat i que genera volcàniques reaccions fuenteovejunils quan provoca greuges. Si una al·lota diu que no la deixen pujar a l’avió per com va vestida, la turba s’indigna i exclama sense donar cap credibilitat a l’aerolínia que defensa que no en va ser el motiu.
Amb l’avorridíssim tema de la llengua també es produeix aquest comportament uniforme, però amb una varietat més pandillera. Els uns i els altres. Una empleada de l‘aeroport de Palma es discuteix amb un guàrdia civil, al·lega que és una discriminació lingüística i ja hi som tots amb el martirologi. Que ell negui la major no mereix cap credibilitat. Endavant tots. A la inversa també. S’adocrina a l’escola, s’adoctrina a l’escola. El jutge ho arxiva. És igual. S’adoctrina i punt. Fugen metges, fugen metges. S’assegura i es constata que ningú fuig. És igual. Fugen metges.
És possible que l’al·lota escotada, l’empleada d’AENA i els altres tinguin raó. Però dictar sentències populars i, per tant, establir culpabilitats irrefutables, sense presumpcions d’innocència ni atendre el testimoni de l’acusat és propi de tribunals a la plaça del poble de segles en què no hi havia aeroports. Però, clar, tenir criteri propi i analitzar totes les versions, o simplement dubtar, cansa més, s’aprofita manco i no genera tants likes a Twitter.
