Tot va començar un 23 d’abril de 2014. Era Sant Jordi, dia gran pes catalans i ets aragonesos. Sa devoció cap a Sant Jordi té ses seues arrels a Europa de fa més de mil anys, concretament a sa regió de Capadòcia, actual Turquia, en es segle III. Fill d’un militar an es servici de s’Imperi Romà, seguiria ses passes de son pare i, segons sa tradició, acabaria martirisat per protegir es cristians, que eren perseguits com ho són a dia d’avui a bona part del món. Es seu martiri tengué lloc a Diospolis (Palestina) i va ser canonisat pel Papa Gelasi I a l’any 494. De llavors ençà, sa devoció per Sant Jordi s’estengué per Europa, arrelant a sa Corona d’Aragó a finals de s’Alta Edat Mitja. Conta sa llegenda que a l’any 1096, el rei aragonès Pere I s’imposà an es sarraïns a sa cruenta batalla d’Alcoraz (Huesca) gràcies a s’aparició de Sant Jordi en auxili de ses tropes cristianes.
Fa cinc anys, jo era un estudiant des grau d’Història a s’Universitat de Barcelona. Amb un ranxo més d’estudiants menorquins, i qualque català mig d’amagat, anàvem cada 12 d’octubre amb sa nostra bandera d’Espanya a celebrar sa Festa Nacional a Plaça Catalunya. Érem quatre i es cabo, però mos resignàvem a quedar enfonyats a ca nostra i a estojar sa ‘senyera de tots’ quan Barcelona s’estava omplint d’estelades. Però tot va canviar quan va néixer Societat Civil Catalana (SCC), una nova plataforma transversal que defensava una Catalunya orgullosa de sa seua història i tradicions, de sa seua riquesa cultural i lingüística, que defensava sa convivència, es valors de sa Transició, sa Constitució i una Catalunya millor dins una Espanya plural. A partir d’aquell Sant Jordi, es balcons de Barcelona es començarien a omplir de banderes nacionals, i es nostro balcó deixaria de semblar una ambaixada en ple Consell de Cent. La España de los balcones despertava a sa ciutat comtal. Vaig tenir sa sort de conèixer i fer amistat amb es president i impulsor de SCC, Josep Ramon Bosch, actual líder de sa Lliga Democràtica de Catalunya, qui donaria i es rompria sa cara durant quatre anys per donar veu a millons de catalans que duien massa anys silenciats pes nacionalisme.
As cap de cinc anys, es panorama és ben diferent. Com diu José María Marco a «La Razón», s’insurrecció separatista catalana requeria una reacció de s’Estat de dret, una resposta judicial que aclaresqui qui i en què se va violar sa llei durant es cop d’estat de sa Generalitat de Carles Puigdemont efectuat entre setembre i octubre de 2017. Es 27 de juny d’enguany, Societat Civil Catalana triava com a nou president a Fernando Sánchez Costa, doctor en Història i exdiputat del PP en es Parlament de Catalunya. Un homo de consens, un estratega que presideix SCC amb un nou horitzó: superar es Procés. Presentar un projecte il·lusionant per convèncer a sa majoria de catalans de què Espanya és una gran nació on hi caben tots es catalans. Tots es catalans vol dir tots, sí. Inclosos es quasi dos millons que han estat seduïts pes separatisme aquests darrers anys.
En una entrevista a Europa Press, Sánchez Costa ha defensat sa seua tesi, que és de caixó: «SCC apuesta por encauzar el movimiento independentista. No puedes decir ‘no’ a 2 millones de personas. Las personas somos seres de sentido y tú a dos millones de personas no les puede decir: ‘No, lo que has hecho no tiene ningún sentido durante seis años. El ‘procés’ independentista, todas tus movilizaciones, todo esto no ha valido para nada’. Eso no lo puedes decir porque no va a ser aceptado y no puede ser asumido ni psicológica ni políticamente. Lo que tenemos que hacer todos es ver cómo se puede encauzar este movimiento cívico para mejorar Cataluña y España».
Desgraciadament, emperò, a Madrid hi ha qui encara no s’entera de sa pel·lícula, i qualcuns periodistes han començat a desbarrar diguent que SCC «tiraba la toalla» o que «se rendía al independentismo». ¡Quina bajanada! És tot lo contrari. S’estratègia de SCC passa per desarmar ideològicament es nacionalisme rompent es seu discurs hegemònic i victimista. Articulant un relat alternatiu a favor de Catalunya dins Espanya.
Sánchez Costa té més raó que un sant. Ha arribat s’hora de superar es Procés. És es moment de presentar una alternativa il·lusionant, un projecte en positiu per Catalunya i per Espanya. Que seduesqui a bona part d’aquests dos millons de catalans que, de bona fe, van votar independentisme perquè creien que era sa millor manera de defensar ets interessos de Catalunya. I açò no ho conseguirem diguent només ‘que no’ i amenaçant amb s’aplicació des 155 sine die. Toca demostrar, convèncer i persuadir a sa majoria de catalans de què sa millor manera de defensar Catalunya i sa catalanitat és defensant Espanya. Endavant, Fernando. The show must go on!
