La setmana passada parlàvem de sa tesi de Fernando Sánchez Costa, president de Societat Civil Catalana, d’impulsar un relat d’Espanya que seduesqui a bona part des quasi dos millons de catalans que van votar a partits secessionistes i ara estan desenganats per s’estafa que ha suposat es procés. Una estratègia que suposa una bufada d’aire fresc de dimensions semblants a sa tramuntanada d’aquests dies a Menorca.
Passant de ses paraules an es fets, dimecres passat se constituïa davant notari sa Lliga Democràtica, un nou partit polític catalanista per superar s’independentisme. Sa nova formació, impulsada per Josep Ramon Bosch, expresident de SCC, i presidida per sa politòloga i professora de s’Universitat de València, Astrid Barrio, aspira a liderar un nou catalanisme transversal amb es convenciment que només des des respecte a s’estat de dret és possible es progrés i es manteniment de sa cohesió social.
Es seus promotors creuen que ha arribat s’hora d’oferir an es catalans descontents, desconcertats i desil·lusionats amb ets estèrils resultats des procés independentista una opció política catalanista sense complexos que faci des diàleg, es pactisme i es bon govern sa seua raó de ser. Una força capaç d’aglutinar ses diverses sensibilitats i iniciatives que cerquen superar sa política de blocs, conseguir es màxims consensons i gestionar es conflictes socials sense més exclusions ni límits que es respecte a ses regles de joc.
Sa Lliga Democràtica reclama una visió àmplia i integradora des catalanisme de sa que en pretén recollir es testimoni. Un catalanisme que amb ple respecte a sa Constitució faci feina pes respecte i es progrés de sa singularitat de Catalunya, que desplegui sa seua màxima capacitat d’autogovern amb un finançament just i equitatiu —que mereix també Balears i ses altres comunitats, no només Catalunya— i que contribuesqui lleialment a s’avanç des conjunt d’Espanya com a força de govern. I que vol fer-ho dintre des marc de s’Unió Europea, s’espai de democràcia, llibertat i justícia social més desarrollat del món. Sa Lliga creu que només mirant cap endavant —i per tant, deixant enrere es procés— assoliran ses fites que sa majoria des catalans volen.
Francesc Cambó, líder de sa Lliga Regionalista i ministre d’Hisenda i Foment durant es regnat d’Alfons XIII, tenia molt clar que ser catalanista no significava ser separatista: «D’una vegada, convé, senyors, que ens convencem, que no ens cansem de proclamar, que el catalanisme i el separatisme no sols no són coses semblants ni concordants, sinó que són dues coses absolutament contràries. El catalanisme és un crit de fe en Catalunya; el separatisme és un crit de desesperança en la sort de Catalunya. El catalanisme vol dir treballar cada dia, pas a pas, per un millorament de la nostra terra, de la seva cultura, de la seva riquesa. El separatisme vol dir desentendre’s de la sort de Catalunya, voler que sobre Catalunya caiguin totes les malastrugues perquè, en un moment de desesperança, faci un acte de follia. (…) Hi ha dos separatismes: el separatisme dels pessimistes catalans i el separatisme dels mals patriotes catalans. Els qui parlen de Catalunya i d’Espanya com dues coses contraposades, els qui diuen que hi ha d’haver-hi una ensenyança castellana per a imposar-la als catalans, aquests fan una acció de separatisme, perquè negar que tot català és espanyol com ho pugui ésser el castellà és la mateixa concepció separatista. Pensem, senyors, que Catalunya no és Espanya des del compromís de Casp ni des dels Reis Catòlics; pensem que Espanya existia abans que existissin ni Catalunya ni Castella, i els catalans no hem de permetre que es posi el nom d’Espanya en contra de nosaltres, perquè nosaltres tenim un sentit d’hispanitat més fort que els qui en nom d’Espanya volen difamar-nos».
És bo per Catalunya i pes conjunt d’Espanya que nesqui un nou partit catalanista moderat, sempre i quan s’actuï des de sa màxima fidelitat a Espanya com a una nació de ciutadans lliures i iguals, oposant-se an ets injusts privilegis que es nacionalisme català pretén assolir en detriment d’altres comunitats autònomes. Es nostro deure com a patriotes és convèncer a ses persones desenganades des separatisme de què Espanya és una gran nació on hi cabem tots. Si sa Lliga Democràtica creu i defensa açò, respectant que València i Balears no són colònies de cap país català, sinó regions espanyoles germanes de Catalunya en peu d’igualtat, només puc desitjar sort i ventura an es meu bon amic Josep Ramon Bosch. Visca Catalunya, visca Balears, i visca Espanya!
