I un bon dia descobrires, gràcies a un amic impagable, el món del mar. Un indefinible i extraordinari univers; va ser com si haguessis tornat a néixer. Milers, milions de persones, com tu mateix, viuen ran de mar i curiosament molts ho fan d’esquena, al marge inclús, d’aquesta mar tan propera. Fins aquell dia la mar era com una realitat un poc abstracta, quasi literària; mar volia dir: olor de vacances d’estiu, banys d’infantesa cercant tresors a l’arena, velers a l’horitzó, gelats de barra, aigua fresca...
Asseguren que viure és una aventura permanent. Cert. Un dia embarcares en un petit i ben mariner llaüt, i allò va ser com obrir la finestra a un món prodigiós. Quedares bocabadat. No podies —ni has pogut...— dir paraula que reflectís el que senties.
Navegar és tornar a trobar, per exemple, l’amable sabor del silenci; donar valor real als vents que coneixes; aprendre un munt de noms antics i suggestius. Veure la costa difuminada, de la qual destaca un campanar, el Toro —com un pit enmig de l’Illa— o la silueta d’una ferma torre de defensa. L’emoció de sentir com el peix agafat al volantí vol fugir. Això i moltes coses més has descobert navegant en l’«Andròmeda», que aquest és el nom del llaüt. Per un molt antic i arrelat costum, els humans posam noms a les coses. A quasi totes les coses. Hem donat nom a ciutats i pobles, a muntanyes, rius, oceans, nuvolats, a cans i moixos i... a llaüts, velers i barques. Efectivament: els llaüts tenen noms que els signifiquen i personalitzen.
Passejant pel port llegiràs noms fantàstics de petites embarcacions. Noms sorgits del propi mar: «Anfós», «Cranc pelut», «Delfí», «Sardineta», «Nacra», «Serviola», «Pàmpol» o «Bogamarí». Noms que et recordaran la geografia de l’Illa: «Binigaus», «Alcaufar», «Cala Mesquida», «Cala Rata», «Es Canutells» o «Cala Blanca».
Un llibre amb els noms de vells llaüts, tèquines i velers de Menorca seria com un entranyable compendi de la història de la gent que s’ha estimat -i s’estima- el mar i tot el que l’envolta. Retrat mut d’un poble que viu, i ha viscut, pendent de la mar; crònica d’una comunitat humana que, de fa segles, ha establert un estret i ferm lligam amb aquest mar que esplèndidament la banya i acompanya.
Noms harmoniosos, rotunds: «Estel de s’auba», «Gran blau», «Serena», «Oratge», «Calmada». Noms dedicats a dones: «Amanda», «Marina», «La bella Lola», «Lady Camila», «Patricia-Victòria», «Anna petita», «Na Nina», o el «Pepona III», que aquest és també costum mariner: posar darrere el nom un número que els ben identifiqui: «Gavina II», «Sageta V», «Lali IV» o «Núria II».
Els més aventurers han triat noms que porten records de llegendes i fets del passat: «Desperta ferro», «Marco Polo», «Titànic», «Peripècia», «Valent», «Plus Ultra» o, inclús, un «Leviatan».
Els navegants i pescadors tenen un esplèndid i sarcàstic sentit de l’humor: com, si no, posarien noms com: «Pallofa III», «No passis pena», «Ni toc», «Xup-Xup», «Tot d’una II», «Poriol IV», «Capritxot», «La Pera», «Pescant», «Sargantana o aquell sòlid i mariner «Som quatre», del patró Quevedo, que volien comprar des del Senegal...? Un dia demanarem al mateix patró el significat del seu actual i valent «Yuya».
Les històries i anècdotes de la mar són tan infinites com les vivències dels vells i bons pescadors, com aquelles llargues converses de vorera quan cau la tarda o com l’inabastable horitzó que sempre, mà ferma sobre l’arjau, observa atent el patró de l’«Andròmeda», en Gabriel (Lin) Pons de la Cruz. Ell, amb ferma paciència, sempre cordial i generós, m’ha permès accedir a l’increïble i fascinant categoria de grumet.
Prou per avui. Quedi per a un altre dia, paraula de grumet, parlar de més noms, superbs i eufònics, de coses de la mar, com els dels nombrosos components de les embarcacions o dels ormejos de pesca.
De moment: bon vent, i millor pescada, patró...!
