Dediquem molts més esforços a la representació que no a l’acció. Basta veure la gran quantitat d’activitats que s’organitzen de presentacions, debats i reunions per analitzar i exhibir punts de vista de persones ben formades i amb criteri, que serveixen per aprendre, però que al final no es tradueixen en res tangible.
Ja fa un munt d’anys, quan un grup de joves fèiem «revisions de vida» setmanals, amb qui avui és bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, aplicàvem un sistema senzill: veure, jutjar i actuar. Per exemple, arribàvem a la conclusió que si el nostre objectiu de vida no era fer-nos rics una de les coses que havíem de fer era no jugar a la loteria. Idees de joventut que amb els anys es fan més flexibles. Jugàvem amb les «qüestions de fons», els principis que permeten funcionar el motor, i les «qüestions de forma», el camí que havíem de recórrer per arribar a l’objectiu.
Avui moltes bones idees moren a la taula dels brillants ponents. Fins i tot col·lectius potents s’estan convertint en organitzacions d’actes socials. És a dir, l’essència sembla estar en la categoria del ponent que participa i no en l’objectiu que es vol aconseguir, el canvi que es vol propiciar.
Jo crec que aquesta és una de les causes de la manca de lideratge polític i social. No és tan important quantes vegades surt un representant en els mitjans de comunicació, sinó que quan hi aparegui sigui perquè el que ha de comunicar valgui la pena.
L’acció és molt més incòmode que no la representació. És més agradable la complaença davant del mirall que no la inseguretat davant d’una acció decidida, en aquest temps en què res no és segur, ni clar, ni compartit. La valentia es refreda amb la prudència. Es tracta de sortir a la foto sense assumir més responsabilitats.
Tal vegada valdria la pena que al final de cada taula rodona o conferència important es faci constar un objectiu concret, un compromís d’acció que s’ha de revisar abans del següent acte de la representació.
