No fa falta cap estudi estadístic per saber que cada vegada es viatja menys amb turoperador, que són més els turistes que s’entretenen amb llarguíssimes recerques per internet dels allotjaments i els vols més barats (alguns gaudeixen més de trobar les millors ofertes i explicar-ho, que després de visitar el destí on van). Així, es diu que el turista cada vegada va més per lliure. Ai, la llibertat! Pàgines i pàgines s’han escrit sobre els límits de la llibertat i en què consisteix realment, o qüestionant sí realment existeix. Van per lliure?
La disminució de la turoperació ens fa concloure que desapareix l’intermediari en el sector turístic. Però, és cert? No serà que se substitueix aquest intermediari per un altre? Una persona no pot tenir un coneixement directe de tota l’oferta turística del món. És impossible. Per tant, una intermediació sempre serà necessària per viatjar. Seria molt càndid pensar que els turistes actuen de forma absolutament individual, sense cap pauta, estímul o orientació externa. S’entendria, si fos així, la saturació que pateixen alguns destins?
Encara ens trobam en plena digestió d’internet i de la manera de fer-hi negocis. Encara vivim en la falsa il·lusió que allà feim les coses directament, sense intermediaris, perquè compram el cotxe sense concessionaris i els llibres de l’escola sense passar per llibreries. Que som lliures. Però internet té un exèrcit d’intermediaris sibil·lins que intenten aprofitar la sensació de llibertat per fer la seva.
És inqüestionable que s’ha produït una revolució en la forma de consumir, i que el turisme no n’és una excepció. Els intermediaris no tenen cara i ulls, són múltiples, difusos, abstractes, actuen des d’amagatalls amb la suggestió basada en el coneixement de les nostres perspectives. No queda més remei que adaptar-se a aquesta selva inhòspita, en què l’únic constant és que tot canvia constantment, menys el plaer de sentir-se lliure, encara que no sigui del tot cert i només es tracti d’una agradable il·lusió.
