A la vida, amic meu, passen coses que, per la seva complexitat, peculiaritat o extravagància, acabes per creure que són somiades, que no és possible que hagin succeït. La que avui t’explicaré és absolutament real. Queden encara alguns testimonis que en podrien donar fe. Ara te la puc contar, ja que la protagonista, pens jo, ja deu haver fet realitat el seu curiós desig.
Era grassa, quasi voluminosa. Cara de galtes prominents i rosades davall d’uns ulls petits i blaus, ullets que desprenien certa tristor. Vestida amb roba exageradament amplota per cobrir un cos desmesurat. El caminar no era gens feixuc, de peus petits, com de ballarina. Amable sense exageracions. Nascuda a Madrid o a prop de la capital, rallava un esplèndid i claríssim castellà amb veu de soprano lleugera o de canari flauta, com deia un dels vells clients de la casa.
No era gran. Calcul que passada la quarantena. No sé per quina raó havia vingut a Menorca. Feia feina a la petita i fantàstica llibreria Manent del carrer Nou de Maó. Llibreria de la qual tan sols queda el record inesborrable que encara en tenim els seus devots. Possiblement un dia, alguna autoritat o els propis ciutadans penjaran a la façana de la casa una placa recordant aquell establiment tan especial. Realment més d’una placa hauria de servir de record de l’existència d’alguns dels comerços més emblemàtics de les nostres ciutats i pobles i que formaven part indestriable del nostre paisatge social.
Tornam, però, a la protagonista de la nostra història. Complia, crec, puntualment amb els horaris que na Marga i en Jaume tenien establerts. Fora de les seves hores de feina, es feia fonedissa, no la veies mai almón, ni per atzar. Ni pel carrer, ni a cap botiga, ni a un concert, o simplement prenent un cafè. Desapareguda. Inexistent. Diries que era una monja tancada que de dia feia de llibretera.
El misteri, com tots els misteris, estimulava la curiositat dels clients de la llibreria. A què es devia aquella vida tan retirada, es demanaven encuriosits. Viu, tal vegada, fora de Maó...? Prepara oposicions que la fan estar moltes hores tancada estudiant...? Ha fet una promesa...?, es preguntaven sense molta convicció.
A les petites comunitats, com aquesta nostra, tot s’acaba sabent. Més prest que tard els secrets deixen de ser-ho, encara que circulin en lletra minúscula i a cau d’orella. La vida social dels ciutadans acaba sent, quasi sempre, com un llibre obert que tothom que vulgui podrà llegir.
El gran secret de la nul·la vida social de la bona dona, era ben fàcil: responia a una voluntat decidida i ferma d’estalviar el màxim de doblers possibles. Com és lògic, la seva vida pública quedava estrictament reduïda al que era del tot imprescindible. Ni un cèntim de despesa que no fos vital.
Quin era idò, l’objectiu d’aquest estalvi radical...? De nou especulacions: un bon abric de pells...?, una gran casa amb piscina i vistes a la mar...?, el llarg i somiat viatge d’una volta al món... o, simplement, l’afany que tots hem tingut alguna vegada de deixar de treballar i passar la resta de la vida com si fos un inacabable cap de setmana...? No, amic meu, res d’això inspirava la nostra amiga. Tot era molt més fàcil i, per moltes cabòries de la gent, ningú ho hauria encertat. La raó última del seu obsessiu estalvi era aquesta: que el dia de la seva mort el diari «ABC» publicàs una esquela de mitja pàgina.
Fermament creia ella que si, al morir, la teva esquela no sortia al monàrquic i conservador «ABC», era com si no haguessis mort. El final de la història no el sé: o la gran esquela va sortir o segueix viva estalviant cèntim a cèntim per a quan arribi el dia... que, com saps, tot ha pujat molt de preu. Les esqueles de l’«ABC» també.
