No som mai prou conscients de la gran feina que fan aquells que es dediquen a cuidar persones. Des de les infermeres als hospitals, als centres de salut per no parlar d’aquells cuidadors que vetllen pel benestar d’un malalt o d’un avi a casa. Persones a qui ningú aplaudeix quan surten de la seva feina ni mai els demanaran fer-se una selfie, com escrivia aquest estiu el periodista Iu Forn, en una deliciosa reflexió no sobre la mort, sinó sobre la vida i la gent que la fa possible i que manifesta una extrema generositat humana.

Herois i heroïnes sense capa que ens creuem habitualment pel carrer, que poden seure al costat nostre al restaurant o al cinema i que fan una tasca que no té preu però que cap mitjà de comunicació farà cas el dia que es casin, per exemple. Ho veiem tot sovint en forma d’agraïment a les cartes al director d’aquest diari i ho he pogut comprovar aquests dies amb l’Aisha, una cuidadora d’origen marroquí que s’encarrega d’una persona gran al final dels seus dies. Al cuidador no només li demanem que desprengui humanitat i reparteixi benestar i amor com si fos el seu propi familiar, sinó també que estigui atent a les hores de la medicació o que sigui prou àgil i diligent quan calgui avisar algun metge. Qualitats o habilitats necessàries en un món que idolatra futbolistes i famosos.