Tornarem anar a votar el proper mes de novembre. I ja he perdut el compte de quantes vegades en els darrers anys hi hem anat. Ben vergonyós i trist el succeït i el que s’esdevindrà properament. Perquè les urnes no són un joc d’al·lots com tampoc les campanyes electorals i les negociacions entre partits per formar govern no haurien de ser una riuada d’insults i desqualificacions personals, buides de propostes, com ha esdevingut. En les properes setmanes, quedarem farts de la cursa per qui és més espanyol i crida més fort.
N’hi ha qui diuen que els qui realment remenen les cireres ja els hi va bé aquesta inestabilitat política, fonamentalment perquè és una manera de seguir llançant la pilota cap endavant, malgrat la paret cada vegada estigui més a prop del peu. Potser tenen raó, però, sigui com sigui, el retrat de si mateixos que ofereixen aquests sectaris és immoral, contribueix a la desafecció cap a les institucions democràtiques, molt especialment cap als partits, ja prou desacreditats, i desanima el més coratjós.
Vista la fusta amb la que mostren que estan fets Pablo Casado, Albert Rivera, Pablo Iglesias i molt remarcablement el monarca dels cínics que és Pedro Sánchez, podríem anar a votar demà mateix, ens estalviarem les imatges desagradables dels insults i del seu narcisisme patològic. És més, fossin honestos, haurien de dimitir tots i no tornar-se a presentar per donar pas a nous candidats per veure si tenen més clar que en democràcia no el desitjable sinó el normal és la negociació. Pedro Sánchez encara no ha entès que una cosa és el poder i una altra l’autoritat, que es guanya fent política, atenent les injustícies i les preocupacions de la gent. Encara no s’ha guanyat l’autoritat pública i ja ha oblidat que el poder el va obtenir gràcies a una moció de censura en el que li van donar un vot de confiança els partits independentistes catalans. Exigeix generositat dels altres sense predicar amb l’exemple.
Podem cercar moltes raons per explicar aquesta situació, moltes. Però, sens cap mena de dubte, una de pes és la manca d’hàbit en la nostra tradició política de coalicions, dèficit que, a la vegada, podem relacionar amb el caràcter identitari de les ideologies a Espanya. S’és d’una ideologia com si fos d’un equip de futbol. A la vegada, les propostes de cada part són de màxims, no de tocar peus a terra, per arribar a gestions factibles.
Alemanya ha tingut governs de coalició un darrere l’altre des de la fi de la Segona Guerra Mundial i no podem dir que als alemanys els hi hagi anat gens malament. Han arribat a acords perquè han tingut present que la inestabilitat política que va viure Alemanya entre les dues guerres va fer néixer el nazisme. Aquell episodi amarg els fa valorar els acords.
Pedro Sánchez des de l’inici volia governar amb el suport de Cs i del PP. Si ho hagués volgut fer amb coalició amb Unidas Podemos ensoldemà de les eleccions hauria establert un calendari de reunions amb el partit de Pablo Iglesias per fer un document programàtic a la manera alemanya, que és la manera com s’han de fer les coses. No ho va fer. Però tampoc va ser diligent amb l’altra Pablo i l’Albert Rivera.
Política no és que et riguin les gràcies mercès els vots obtinguts de militants i simpatitzants, actitud de fillet petit, sinó fer possible un govern perquè executi intervencions que millorin la situació de les majories. Des del moment que Sánchez tenia la majoria per intentar formar un govern tenia l’imperatiu de conformar-lo. La democràcia és negociació.
