Les cobertes de tots els diaris publicaven de manera destacada les paraules del president del govern i comentaven també el penós silenci de l’oposició. Ben enquadrat, es feia públic el diagnòstic a què havien arribat els més savis i experts del país: «Incapacitat sobrevinguda per a la mentida».
Com pots imaginar, amic meu, ràdios i televisions emetien sense descans programes especials sobre el que estava succeint i que semblava que no tenia aturador. Com dimonis pot funcionar un país on tothom diu la veritat....?
Els líders dels principals partits polítics —els altres mai no tenien fàcil accés als mitjans de comunicació— han declarat sense embuts que la llei electoral és un desastre i que toca fer-ne una revisió a fons, però que ni ho havien fet quan tenien majories absolutes, ni ho pensaven fer, ja que d’aquesta manera, amb les llistes tancades, mantenen fermats els militants amb aspiracions/ambicions polítiques. La realitat és, confessaren, que: «hem primat molt més la cega fidelitat dels nostres candidats que les seves capacitats...».
L’epidèmia de veritat seguia imparable. Havia arribat fins i tot a la seriosa conferència episcopal i el seu president declarava anit que creia totalment desfasat que el bon papa Francesc anàs encara vestidet de blanc. Més: proposa que monges i capellans facin cursets prematrimonials com la resta de parelles que es volen i poden casar...
Una de les grans folklòriques del país —no han garantit que fos la Pantoja— en el moment de mirar-se al mirall, va quedar un instant atònita davant d’aquella imatge seva i, mentre plorava, es va llevar tots els postissos que portava, darrere dels quals feia anys que s’amagava.
El rector de la famosa universitat, envoltat de doctors i degans, ha afirmat: «hem estat i som encara una fàbrica de títols que la majoria dels nostres llicenciats no podran emprar per guanyar-se la vida amb dignitat. No tenim recursos per a fer bons investigadors, ni podem pagar sous adequats als docents...».
I la gent del carrer...? Tu ja no podràs fer aquell falsot somriure d’aprovació a la vesina quan ve de la perruqueria: o hauràs de baratar de carrer o amollar sense embuts: «el teu perruquer t’odia, és més elegant el pentinat del dictador de Corea del Nord...!».
No, no tot és negatiu, en aquesta increïble passa de veritat. S’han hagut de recercar paraules que serveixin per a no mentir. Exemple: quan la parella passeja el petit que és com un buda pelut, ja no podràs dir aquell tradicional: «quina monada d’al·lot...!» Ara l’alternativa podria ser: «aquest fillet té els peus molt ben conformats» o «el teniu grasset com un porc faixat...!». La núvia que ha gastat un munt de doblers en un vestit amb què sembla un ninot de falla valenciana, sabrà què volen dir els forçats i muts somriures d’amigues i convidats.
Els pilotes i llepaculs professionals quedaran sense feina. El gran empresari ja no haurà de contractar algú que escrigui els seus discursos: la gent sabrà que ell és incapaç de muntar tot solet una sola frase de més de deu paraules. Tant ric com ruc, ho sap tothom.
S’hauran de reescriure quasi tots els llibres d’història...!
S’ha anunciat per avui mateix una roda de premsa del misteriós i tèrbol comissari Villarejo, expert en clavegueram estatal...
Les declaracions públiques de personatges de tota casta han provocat un autèntic tsunami que ja ningú s’atreveix a vaticinar com pot acabar.
Tu mateix has descobert, ai, que ets tan insignificant com pretensiós. No et pots enganar més...
Com en sortirem d’aquest caos...?
......................................................................
Uf, uf, vas pensar just aturat el despertador: tot ha estat un estúpid malson. Tornam a la realitat. Seguirem amb les mentides públiques i privades de sempre, que la veritat sempre ens ha fet molta por...!
Au idò, que passis un bon dia...!
