Catalunya no vol ser una comunitat autònoma, igual que les Balears o la Rioja. Catalunya es reconeix com a nació. No sols perquè té els elements que defineixen una entitat nacional (història, llengua, cultura, economia, marc electoral diferenciat, etc.), sinó, per damunt de tot, perquè en té la voluntat. Gira entorn del 80 per cent la xifra de ciutadans catalans que aspiren a una solució democràtica del conflicte i també són majoria els que expressen la voluntat d’esdevenir més lliures i defugir imposicions supremacistes amb objectius colonitzadors assimilacionistes, intolerants a la diversitat. Per què, idò, no deixar que els catalans mostrin la seva disposició de ser o no ser espanyols (o de com ser-ho d’una manera acceptable)? Per què els qui fan ostentació de brandar la bandera més grossa impedeixen, amb tota la violència dels poderosos mitjans de què disposen, que es posin urnes?
La llei espanyola no ho permet? Hi ha constitucionalistes que opinen que sí. Per què no escoltar-los? I si un referèndum mostràs que l’encaix fos impossible, en democràcia uns polítics responsables farien el convenient per adaptar la llei a l’exigència de la societat i no a la inversa.
Negar la realitat, l’existència d’un subjecte polític, ofegar-lo i optar per la llei del més fort és el camí que històricament han utilitzat les elits extractives nacionalcentralistes. Aquestes sempre han acabat imposant-se. Absolutisme i dictadures han omplert els avatars dels segles passats al regne d’Espanya. Als antípodes de la democràcia. Som a l’Europa dels drets i les llibertats, o no? Molesten els floquets grocs als ulls de l’espanyolisme? Els prohibeixen. Molesta als espanyols que les autoritats legítimes de Catalunya diguin prou n’hi hagi? Doncs, rissagues del calibre 155. I si encara surt de les urnes una majoria independentista, la inhabiliten. Compten amb un Tribunal Constitucional que els permet fer lectures a la carta de la «Carta magna». Tot atado y bien atado.
