Recordes aquelles fantàstiques caixes de Màgia Borrás...? Ens porten aires i records d’altres temps. Amb el seu contingut, en un sol fosquet del llarg hivern, et podies convertir en un mag expert que deixava atònits els pacients familiars o amics que seguien, ves quin remei, les teves maldestres exhibicions. Mocadors de colors, cartes espanyoles —aquelles sota, cavall i rei— o petits objectes apareixien i s’esfumaven en un sospir donada la força d’una màgica vareta.
Avui que l’has vist cap cot i deprimit, penses que aquella ingènua màgia era un símil de la vida. De la vida pública, vull dir. Com en un joc de màgia: era i ja no és. Què ha passat...? T’ho contaré. Veuràs.
Ell encara recorda amb emoció i orgull el dia en què el cap del seu partit —líder, en diuen ara— el va proposar ser cosa: ocupar un càrrec important. La seva llarga fidelitat al partit havia estat finalment reconeguda. Tot d’una amics i parents quan el veien tan elegant, corbata nova de seda, creien que inclús havia crescut. El seu somrís penjat a la cara des de bon matí fins a la rentada de dents d’abans d’anar al llit. Donava la mà amb efusió inclinant un poc el cos en un esbós de reverència. El cercaven, el seguien. Mai havia rebut tants compliments i toquets a l’espatlla.
La bústia sempre era plena d’invitacions de tota casta: dinars, sopars, inauguracions... podia triar. Tot d’una va aprendre a respondre: «M’ho miraré a l’agenda». Tenia agenda. Agenda i secretària. Cotxe oficial i tractament especial. Guàrdia Civil i Policia Municipal el saludaven i el porter s’alçava per obrir-li la porta. Viatjava en preferent.
Nadal era una festa: felicitacions a carretades. Tothom –inclús desconeguts o poc amics– li desitjaven tota la ventura del món. Regals de preu l’esperaven a casa i al despatx. Despatx lluminós, amplot i emmoquetat, bandera darrere una taula amb telèfons de colors. Papers i carpetes entraven i sortien a mans d’eficients secretàries i assessors. Solemne i afectat, representava molt bé el seu paper d’autoritat. A les fotos posava sempre cara de foto.
Té un discurset après —sempre el mateix— no molt llarg: «Dir poc i fer molt és el que toca», diu sempre entre aplaudiments. Un munt d’inesperades abraçades de tanta gent fa que senti un agradable doloret a l’esquena.
Un bon dia, entre reunió i reunió, rep una notícia que l’anima. El seu gran valedor deixa el càrrec. Una nova oportunitat, pensa ell: pot perfectament ocupar el lloc que quedarà buit. No, no és així. Un cop de maça al cap i a un ego prou inflat: «Moltes gràcies per la bona feina feta, però no comptam amb tu”, diu el missatge que el deixa clavat.
Com és possible aquest final després del que ha fet i aguantat...? N’està convençut: els seus serveis al partit i al país mereixien un tracte ben diferent. Amb ell es comet una clara injustícia. Decidit, telefona a un bon amic que té molta influència: segur que el podrà ajudar tenint en compte els grans favors que li ha fet. Ell l’ajudarà. “En aquest moment està reunit», respon simplement una amable secretària: «M’ha dit que, quan pugi, ell li telefonarà». Mai va telefonar.
Ara és com una ombra. Ombra trista i derrotada. Exemple de frustració sense corbata de seda. Ja ningú li riu les gràcies, ni telefona i, per Nadal, just rep la felicitació d’un seu parent que viu lluny i el de la companyia d’assegurances del cotxe. Ni un regal. Com a molt rebrà quan torni, si el volen a l’antiga feina, el corresponent lot de Nadal d’empresa: un parell de bòtils de cava i dues barres de torró.
Ara, melancòlic, es dedica a no morir per poder-ho recordar i contar. La màgia s’ha acabat. Vist i no vist.
