Aquest matí d’octubre de cels transparents i aus que van i venen, l’he recordat. Tard, molt tard, ho confés. Aquest és en el fons un record nostàlgic. En dies com aquest començava el curs i ell, Don Carlos, arribava a fer-se’n càrrec d’un nou grup d’inquiets i vitalistes adolescents que semblava que volien menjar-se el món, que el Barça guanyàs la lliga i acompanyar a casa una rogeta d’ulls blaus.
Ja ho crec que record el professor; l’he recordat moltes vegades al llarg de la vida i sempre amb afecte. Un seu caminar pausat, un tant feixuc. Mans agafades a l’esquena. Vestit un poc usat, de color difícil de definir, que cordava amb certa dificultat. Grasset sense exagerar. Els punys de la blanca camisa sobresortien de l’americana mig ocultant unes mans de dits curts i grassonets. Corbata, sempre la mateixa, que no lligava molt amb el vestit. Cabell que tornava gris —i no devia tenir molts més de quaranta anys— perfectament pentinat. Cara quasi sempre amagada darrere d’unes ulleres de sol que segurament no eren graduades. Somriure tímid. Galtes un poc inflades i acabades d’afaitar, amb un toc vermellós.
Don Carlos era el professor de literatura. Primer dia de classe: «ara que, segons diuen, sabeu llegir, fet que comprovarem, hauríeu de ser capaços de presumir d’aquest coneixement per entrar a un món fantàstic del qual jo tinc la clau...» De veu pausada, mai, ni en els moments de més esvalotament dels alumnes, va alçar el to. D’una cartera vellota va treure uns papers que, calmosament, deixà damunt la taula. Papers i un llibre. Demanà a l’alumne que tenia més a prop que sortís a llegir, després de demanar-li el nom. Un darrere l’altre va fer la prova que volia i s’aprengué el nom de tots, noms que recordà de manera prodigiosa. Aquell primer llibre era una edició del Quixot, adaptat per a al·lots, obra d’una represaliada periodista, María Luz Morales. Record molt bé una frase que em tocà llegir i que he repetit moltes vegades: «nunca fuera Caballero de damas tan bien servido.»
Amb paciència i habilitat, a pesar d’una juvenil indiferència, ens va fer entrar al món dels llibres, passió que volia contagiar-nos. Record perfectament que un vespre en què ell era l’encarregat de vigilar l’hora d’estudi, es dirigí amb la finalitat de renyar-los a dos alumnes que xiuxiuejaven en comptes d’estudiar o fer els deures. En descobrir que mig amagat llegien un llibre, no va dir res. Ho record ja que un dels alumnes era jo mateix. El llibre que intentàvem desxifrar era «Bonjour tristesse» de Françoise Sagan. Aquell mes vaig rebre un ‘sobresaliente’ que no mereixia.
Ningú en sabia res, de la vida privada del professor. Qualcú va dir que era fadrí i vivia amb la mare. Jo hauria jurat que a ca seva hi tenia un moix que acaronava mentre llegia o un canari a una gàbia, que li feia companyia. Deien que la crua guerra civil havia trencat el seu somni de fer el doctorat. A la fi, el nostre Don Carlos Quintana Carpentier havia trobat refugi en aquella escola privada on passava desapercebut.
A poc a poc vam anar descobrint l’autèntic mestre. Ens comprenia, ens estimulava, creia en nosaltres. Un dia, poc abans de les vacances de Nadal del darrer curs, llegí un poema d’un autor que no figurava en el programa: Joan Salvat Papasseit. En acabar-lo, tenia els ulls humits. «Nadal», era el poema. El silenci a l’aula era total.
I la vida passa ràpid. El curs acabà i, entre l’excitació de les imminents vacances i l’emoció d’una universitat que ens esperava, no vaig ni dir-li adeu, ni agrair el seu esforç, la seva impagable bonhomia, el seu mestratge...
Avui, seixanta anys després, ho faig un poc confús i avergonyit: adeu i gràcies, Don Carlos...!
