Sí, imagín que, com a quasi tothom —sempre queden masoquistes—, se’t fa costa amunt pensar que tornam a tenir una campanya electoral damunt. El circ de la política surt al carrer. Pallassos, saltimbanquis i animalons diversos sortiran a carrers i places a vendre el que ells ens volen vendre.
Com ha passat el temps...! Encara recordes la passió, aquell immens entusiasme basat en utòpiques conviccions i somiades esperances, que aixecaren les primeres convocatòries electorals. La ciutadania celebrava feliç —quasi tota, que sempre hi ha excepcions...—, haver despert d’aquell gris i tèrbol malson que havia durat prop de quaranta anys. Cert que hi havia un cert temor, una preocupació sobre quina seria la resposta de la gent. La resposta, com recordaràs, va ser exemplar.
Aquells dies, de fa també prop de quaranta anys, ciutats i pobles es van cobrir de cartells i pancartes de colors. Músiques, eslògans, festes, discursos i una enorme expectació envaïren l’ambient. Celebràvem que ja érem adults. Creiem.
Els anys han passat i aquella efervescència d’antany s’ha esvaït com les fràgils bombolles de cava. Hem perdut, tots un poc, la ingenuïtat i la confiança. Hem descobert que ser adults és més complicat del que pensàvem. Alguna cosa important hem deixat pel camí. Ara mateix record de nou amb afecte i enyorança l’amic Miquel Vanrell, un apassionat, honest, valent, puntual seguidor i crític de la vida política: què en diria avui...?
Els partits polítics s’han convertit en màquines electorals. Els partits que les poden pagar, és clar. Dos grans grups dominen la lliga, mentre els altres alenen per arribar a port. Els grans lluiten ara per ocupar allò que en diuen el «centre», espai que tants bons rèdits donà en el seu moment. Pel camí de la seva història han deixat llast ideològic. Han simplificat el seu discurs, que ha tornat, ai, tan senzillet i opac, que en diries llet desnatada. Els interessos han substituït a les idees. Una epidèmia de frustrant i castrador pragmatisme ens ha envaït.
Aquests grans partits tenen els seus centres a Madrid, on dels seus caps que actuen com a esperits sants laics, emanen programes i consignes, que militants devots i disciplinats i una ciutadania indiferent acaten sense badar boca. D’alguna manera han fet cert allò que deia Félix de Azúa: han convertit ideologies en teologies. Un col·legi cardenalici civil proclama des de la seva autoritat suprema la doctrina que arribarà a cada racó del país. Els militants obeeixen amb reverència. Amb les llistes ben tancades queda clar: ets creient o no. Els no creients no tenen futur polític.
Idò, sí. Torna la gran fanfàrria de cartells —ara no tants, que són molts cars—, dels eslògans que creen experts en màrqueting. Tornen les enquestes que quasi mai encerten. Tornen el mítings als quals ja tan sols hi assisteixen els seus fidels. Mítings que són com actes catàrtics i sectaris de reafirmació política que recorden aquells antics cursets ‘de colores’ dels quals la gent sortia plena de contagiosa energia. Tornarem a trobar taules i tauletes dels partits al carrer, on et donaran papers i programes —que quasi ningú no llegeix—, i un assortit de globus, caramels i gorretes. Passades les eleccions, taules i candidats, guanyin o perdin, ja no sortiran al carrer fins d’aquí a quatre anys...
Bé, i després d’aquest panorama tan desolador que expliques, què penses fer...? Evidentment anar a votar. Sense massa convicció, és cert, però aniré a votar encara que només sigui per respecte a la memòria d’aquells que tant i tan durament lluitaren per aconseguir que la democràcia fos també patrimoni de la ciutadania d’aquest país. Voler participar mínimament en el disseny del nostre futur i evitar què qualcú el dissenyi per compta teva és una bona raó, per anar-hi, no ho penses...?
