Abans de sa convocatòria d’aquestes innecessàries quartes eleccions en quatre anys, el PSOE tenia fins a tres possibles socis de govern amb qui formava majoria absoluta. Es Partit Popular i Ciutadans, a qui sempre ha despreciat, i Podemos i tot s’enfilall de partits nacionalistes i separatistes, a qui en Sánchez ha pres es pèl de forma descarada. Quasi tan descarada com mos l’ha pres a tots noltros.
Gràcies a sa irresponsabilitat de Pedro Sánchez, i a sa seua incapacitat per formar govern, ets espanyols hem hagut de tornar a ses urnes. Sa victòria pírrica des socialistes -es deixen pes camí 750.000 vots respecte es 28-A i perden sa majoria absoluta en es Senat- no serveix més que per deixar un escenari polític encara més inestable, fragmentat i ingovernable. Un autèntic fracàs des president des Govern amb funcions que hauria de dimitir després de plantetjar aquestes eleccions com un utòpic plebiscit on el PSOE havia de rebre es suport des ciutadans per formar un govern en solitari: «pido a los españoles hablar claro». Es resultat ha estat consolidar as Partit Popular, que recupera múscul amb 88 diputats, catapultar a Vox amb 52 diputats que representen s’Espanya indignada i patriòtica, i finalment, esfondrar es qui hagués pogut ser es seu principal soci de govern, Ciutadans, que queda en 10 esquifits diputats.
Un ou amb dos vermells de Pedro Sánchez, que ara pretén reeditar es Pacte Frankenstein del PSOE amb s’extrema esquerra de Podemos i Más País, més es nacionalistes del PNV i BNG. Un inestable govern d’esquerra radical en minoria que, així i tot, hauria de menester es suport des regionalistes del PRC i de Coalición Canaria -que no poden veure a Sánchez de per cap ull-, i s’abstenció d’Esquerra Republicana de Catalunya, que evidentment, no seria de franc amb es seu líder a presó condemnat per sedició i malversació de fons públics.
L’any 2016, Ciutadans va pactar un programa de govern moderat i reformista amb el PSOE. Sumaven 131 diputats. Després de ses eleccions des 28 d’abril, Ciutadans tenia 57 diputats que amb es 123 del PSOE sumaven una majoria absoluta de 180 escons. N’Albert Rivera va tenir en ses mans s’oportunitat de convertir a Ciutadans en es partit més important des panorama nacional. Cs va néixer per ser un partit frontissa nacional i aconseguir que sa governabilitat d’Espanya no quedàs en mans des nacionalistes. No ho va fer quan va poder, i sa factura a pagar ha estat molt cara. Dinamitada s’opció d’un govern de centreesquerra, només hi queda sa gran coalició.
Després de quaranta anys de joc brut, privilegis i cessions de PP i PSOE, Pablo Casado té s’oportunitat històrica d’obrir una nova etapa política a Espanya de gran coalició que deixi de banda es pactes amb es nacionalisme que tant de mal han fet a sa nostra nació i que tanta desigualtat han creat entre espanyols. Bastaria posar cinc condicions: prohibir ets indults, recuperar Navarra pes constitucionalisme, davallar ets imposts, rompre es pactes autonòmics i locals del PSOE amb es nacionalistes, i garantir per llei sa llibertat lingüística a tot Espanya.
Unes terceres eleccions en un any acabarien amb sa paciència de sa ciutadania. I un govern d’esquerra radical amb es neocomunistes de Podemos seria una tragèdia. Es reptes que té Espanya com a país amb una crisi econòmica as cap de cantó exigeixen una gran coalició PSOE-PP-Cs. Una aliança inèdita a ca nostra però no a altres democràcies d’Europa com Alemanya, on es democristians (CDU) duen des de 1996 reeditant sa grobe koalition amb es socialdemòcrates de s’SPD. Una coalició que donaria s’estabilitat d’una majoria absoluta de 218 diputats, més es 52 diputats de Vox que haurien de fer costat en qüestions d’estat com s’amenaça separatista a Catalunya.
Sa dreta hauria prendre sa iniciativa per una vegada en sa vida i no esperar de braços creuats avam què fa s’esquerra. Es Partit Popular té s’oportunitat de salvar Espanya d’un pacte del PSOE amb comunistes, nacionalistes i separatistes bascs i catalans. En Pablo Casado seria un gran vicepresident des Govern, però ha de moure fitxa ja pes bé d’Espanya. És s’hora d’una gran coalició per dur endavant ses reformes que necessita sa nació en matèria d’imposts, feina, vivenda, sanitat, educació, pensions, família, immigració, seguretat o cohesió nacional. És s’hora d’una gran coalició per Espanya.
