El que més et sorprendrà és el silenci. Silenci ben curiós a un país de cridaners. Un silenci com de temps aturat t’acompanyarà des que entres. Just flota el lleu i monòton murmuri d’un aparell de televisió. Televisió davant la qual, mig endormiscats, uns soferts espectadors semblen esperar únicament que arribi l’hora del sopar.
Un sol tímid de tardor entrant pels grans finestrals que donen al jardí atrau la mirada un poc melancòlica d’altres persones que seuen a les butaques de l’ample saló. No fan res; miren. Uns quants juguen una quotidiana partideta de dominó i ni mitja dotzena fullegen una revista o tenen un llibre a les mans. Parlen poc: ja s’ho han dit tot... i més d’una vegada. És un fosquet com tants d’altres de la residència de gent gran.
Aquesta casa comuna on viuen junts un bon grup d’éssers humans –alguns de bon grat, d’altres per força–, és un poc barreja de monestir i quarter. Horaris fixats, menús establerts, regles i ritmes a seguir per tothom. Una vida sense ensurts ni moltes sorpreses, ni bones ni dolentes.
Els residents –tots ells–, semblen haver deixat al penja-robes de l’entrada una bossa de viatge on tenien estotjades un munt de velles il·lusions, antics somnis, amors i desamors, emocions i músiques. Encerts i errors, festes i dolors, records de càlids estius i amables primaveres, ara ben plegats com si fossin de paper, són també dins la bossa junt amb una decrèpita i malmesa agenda plena de noms i nombres, alguns ja mig esborrats i d’altres dolorosament retxats. És tot el que queda del que era una relació de bons amics i parents i ara dolorós i mut testimoni dels que s’han anat quedant pel llarg camí.
Dant diu a la «Divina Comèdia» que, a l’entrada de l’infern, hi havia un cartell amb una frase breu i contundent: «els qui aquí entrau, abandoneu tota esperança». Una sentència colpidora i certa. Els nostres residents, però, o bé per una interessada miopia o bé per simple indiferència, no la tenen en compte. Saben, cert, que el camí que els queda a recórrer és curt, però esperen la cita musical de cada dimecres fosquet i canten, seguint les notes del piano, romàntics boleros i cançons populars que recorden sempre. Inclús els que no recorden res més. L’arribada del carret dels sucs i galetes o la visita d’un vell amic o la d’un familiar és motiu d’animació.
Aquest és un gran aparcament de memòries, bé, qualcuna ja un poc esvaïda, que guarden els millors i més significats records de la vida de cadascun d’ells i també d’una etapa de la vida de la seva ciutat, de la història de l’illa, en definitiva. Han estat protagonistes de la crònica d’aquest temps. Són, ho saben molt bé, el passat del present i l’origen d’un futur que ells segurament no veuran. Són els avis dels nets. Saramago, el gran escriptor portuguès deia: «Hi ha una cosa que ens manté vius: la memòria que precedeix a l’oblit». I aquesta memòria fa companyia i, si s’ha perdut, ja no importa la companyia. Els qui han perdut els records no ho saben i per això, segurament, somriuen encara que tampoc saben per què.
Avui celebren l’aniversari d’una companya. Ella bufarà l’espelma d’un pastís sense sucre i tindrà un desig: que la seva família estigui bé i, si pot ser, punyeta món, no patir aquest mal de genolls. Tots aplaudiran mentre desafinen l’horrible cançoneta de rigor. El pacient personal de la casa mira i vigila com si aquest fos un centre escolar. Sense pissarres ni xoc.
I arribarà l’hora del sopar i prest tothom a dormir, que demà serà un altre dia. Un més. Que el futur comença cada matí. Esperen.
