Menorca viu un esclat poètic. A partir del fil de la tradició, que jo situaria en Gumersind Gomila i en Ponç Pons, han sorgit poetes joves que han guanyat premis literaris a Mallorca, com ara Damià Rotger, Guillem Benejam o Carlos Minuchin. Fins i tot hi hagut crítics que els han comparat amb els Beatles. Els Beatles eren quatre. Tal vegada el quart component de la banda seria el crític, que també és poeta i jove (ai, aquest concepte, quina evolució ha tingut al llarg del temps!), Ismael Pelegrí. O una dona poeta com ara Llucia Palliser, Fàtima Anglada o Sònia Moll. Com ha declarat Larry Rosentock, el considerat millor professor del món: «No hi ha res més satisfactori que crear quelcom que abans no existia». I crear quelcom que no existia abans és el que ha fet Carlos Minuchin amb «Corrupció de la matèria». Publicat per Gall Editor en la seva col·lecció «Trucs i baldufes», va obtenir el Premi Vila de Lloseta de Poesia Jove 2019. M’ha agradat el procés personal viscut amb aquest llibre. El 9 de novembre, a la XV Fira del Llibre en Català de Menorca, vaig assistir a la presentació per part de Pere Gomila -el tercer tòtem d’aquesta influent tradició poètica menorquina- de «Corrupció de la matèria» que es va fer a la plaça del meu poble, a Ferreries. La recitació dels versos per part del presentador i del propi autor em van deixar una impressió molt viva. Però com a escriptor que som, em refii més de la lectura que de l’oïda perquè la lectura et deixa tot sol davant el poema i no hi ha interferències, no hi ha soroll. I, després de la lectura, la impressió positiva no només s’ha mantingut sinó que ha augmentat.
Els tres primers versos del llibre condensen una definició de la poesia i una actitud davant la vida. La definició de la poesia: «La veritat és, només,/una metàfora». La poesia és una recerca de la veritat a través de les imatges, a través de les metàfores. I, en aquest sentit, Carlos Minuchin mostra unes aptituds elevades i sorprenents per a un poeta de la seva edat: 33 anys: «un ganivet enfosquit», «sutge rogenc», «alga ennuegada», «foc d’aigua»... Sorprèn aquesta facilitat per crear una nova imatge, crear-la des del no-res; una imatge que no havia existit mai abans. I és que Carlos Minuchin, a més d’escriure poesia, és un poeta. Es pot escriure poesia i no ser un poeta. Carlos és un poeta. Ho té. I, aquestes coses, es tenen o no es tenen. La bellesa es té o no es té. La facultat de crear bellesa es té o no es té. És un do que s’estimula i es canalitza a través del treball, de la insistència, de la perseverança. I la Veritat? Bellesa i Veritat, diu Emily Dickinson. Ambdues són una, diu Emily Dickinson. Per tant, si has copsat la bellesa també has copsat la veritat. I, Carlos Minuchin, ha copsat la Bellesa i ha copsat la Veritat i ho ha fet amb una obra unitària, coherent i amb una imatge potent que justifica les paraules.
I, ara, l’actitud davant la vida: «no tinc por de la mort». He escrit més d’una vegada que la principal qualitat d’un escriptor, sigui poeta o narrador, és el coratge. Si no tens coratge, si, per contra, tens por, no escriguis, no et facis escriptor, no ho provis, desisteix. A «La Vanguardia», Àngels Ribé, premi Nacional d’Arts Plàstiques d’enguany, va dir: «Crear et converteix en una persona sense por». Però aquesta frase té trampa. Abans de crear i convertir-te en una persona sense por primer de tot no has d’haver tingut por per poder crear i així convertir-te en una persona sense por, en un poeta, en un artista, en un creador. Carlos Minuchin diu que no té por i ho demostra amb els seus versos que el despullen davant el lector. La seva poesia és orgànica, punyent, incòmoda, intensa i pensativa. Quan vaig llegir el títol del llibre de poemes vaig pensar en el meu filòsof preferit del segle XX: Henri Bergson. Carlos Minuchin m’ho va desmentir. Bergson parla de la creació de la matèria i, Carlos Minuchin, ens parla de la corrupció de la matèria. El poeta, i també professor de filosofia, m’encamina cap a Heidegger, cap a la ciència, cap al principi d’entropia que «indica que el temps és relatiu, propietat de les coses en el seu natural tendir cap el desordre.» I és que el temps és el tema. I és que només hi ha un tema: el temps. I és que el temps ho encabeix tot: el naixement, la vida, la mort. I allà on el temps es reflecteix amb més intensitat és en les persones, però també en els objectes abandonats.
El poema «Bicicleta» és poesia sintetitzada en un objecte, en una joguina de la infantesa, en un mitjà de transport: «Créixer és assistir a molts adéus involuntaris». «M’interessen només les paraules/que no puc entendre». No interessa el conegut. Interessa el desconegut. Interessa l’aventura, l’exploració. La poesia de Carlos Minuchin accepta l’error. La Bellesa, i, per tant, la Veritat, només es pot produir si deixa entrar la imperfecció. La perfecció no és bella i, per tant, no és Veritat: «Vau trobar l’amor i l’error/en aquell precís moment». El que no diu el poeta és que, en aquell moment, va trobar la poesia. Durant la lectura del seu llibre de poemes, Carlos m’ha recordat T. S. Eliot i el mallorquí Andreu Vidal. El primer, per la saviesa del pensament. El segon, per l’organicitat sexual i dolorosa i per l’amor que traspua; lluminós i fosc.
Minuchin. Encara que minoritari, llinatge existent a Menorca d’origen hebreu. A partir de la publicació de «Corrupció de la matèria» de Carlos Minuchin, el cognom d’un poeta jove amb un futur esplendorós.
