Diu Miquel Iceta, líder des socialistes catalans, especialistes en s’equidistància quan se necessita més firmesa que mai, en una entrevista a «La Razón» que ell ho ha contat, i que a Espanya hi ha vuit nacions. Nou, si l’apuram. Galícia, Aragó, València, Balears, Canàries, Andalusia, País Basc, Navarra i Catalunya. Almanco és d’agrair que no callàs com un mort com Pedro Sánchez en es debat electoral davant sa pregunta clara i directa des líder de s’oposició, Pablo Casado: «¿Es Cataluña una nación, señor Sánchez? ¿Cuántas naciones hay en España según usted?».
Segons el PSC, Espanya és una «nació de nacions». I de dins aquestes suposades nacions que habiten dins Espanya —que a la vegada, també és una nació— hi ha Catalunya. Però resulta que Catalunya no és una nació tradicional, sinó que és simplement un sentiment de comunitat. És a dir, que açò no va de drets, ni de fets històrics, sinó de sentiments. Perillós camí quan sa política es guia pes sentimentalisme i no per sa racionalitat. Així idò, com que es menorquins mos sentim molt menorquins, ¿podem reivindicar també sa nostra nació dins Espanya, no?
¿Què és una nació? Per poder definir si Catalunya és o no una nació, primer haurem de deixar clar es concepte, i llavors repassar sa història.
Sa nació a s’edat medieval, un lloc de naixement. Sa paraula nació prové des llatí natio, que significa lloc de naixement, poble o tribu. A s’edat mitja, es terme nació s’emprava en sentit ètnic. Servia per designar a grups de persones segons sa seua procedència. Per exemple, del papa Benedicte XIII se deia que era «español de nación, del reino de Valencia» i a la vegada «valenciano de nación». Segons Javier María Donézar, en es segles XVI i XVII no existia una consciència d’unitat nacional, i manco d’unitat política com l’entenem avui en dia. Lo mateix afirma Xavier Torres Sans: «nación, por aquel entonces, apenas significaba algo más que un simple agregado de individuos de una misma procedencia, radicación o área lingüística».
Sa nació a s’edat moderna, un conjunt de ciutadans lliures i iguals on resideix sa sobirania de s’Estat. A mitjan segle XVIII es conceptes de nació i pàtria exprimenten una evolució com a conseqüència bàsica des triumf des principis modernitzadors de sa Il·lustració. Rousseau desplega es concepte de sobirania nacional, on tot es poder de sa nació recau en es ciutadans. Amb sa Revolució Francesa de 1789 es concepte de nació adquireix es seu sentit més modern oposant sa sobirania de sa ciutadania (sa nació) an es poder absolut del rei. Així és com neixen ets estats nació moderns i democràtics com Espanya.
No som es ciutadans espanyols es qui hem de decidir ara, en ple segle XXI, si tornam a s’edat mitja i esmicolam Espanya en mil bocins. Són es socialistes catalans i Miquel Iceta es qui han de decidir si volen tornar a s’edat mitja, o s’estimen més formar part de sa Nació Espanyola moderna de ciutadans lliures i iguals que avança cap a una Europa i un món cada vegada més globalitzat. Just lo contrari a sa fidelitat absoluta cap a sa tribu i es sectarisme que prediquen es nacionalismes.
