En l’univers mediàtic, una jove activista sueca, de rostre seriós i posat fràgil, ha tingut la força immensa d’assenyalar l’emergència climàtica a milions de persones. Quant temps li queda a la vida del planeta si no aturam aquesta cursa suïcida cap al malson? On són els compromisos d’actuació dels governs mundials, més enllà de les intencions i paraules? La reunió de Madrid ha acabat gairebé com el rosari de l’aurora, però el llenguatge diplomàtic procura dissimular-ho. La societat de consum i l’economia global vénen programades per a la depredació del planeta. Hi comença a haver milions de joves que veuen el seu futur amenaçat, i planten cara. Els hi va la vida.
En un terreny més reduït, el de la diversitat lingüística, patim un procés paral·lel. Cada any desapareixen al món desenes de llengües de les quasi 6.000 conegudes. La mort de llengües suposa un brutal empobriment de l’ecologia cultural de la humanitat. La malaltia s’encomana fàcilment quan els pobles no són conscients dels valors que les llengües atresoren. I els pobles de les Illes són empeders d’aquest mal, o, si més no, de la indiferència amb què contemplam el deteriorament del nostre parlar català, tant en relació a l’ús que en feim com respecte a la pèrdua percentual d’usuaris. En gran mesura, açò darrer és degut a la incapacitat d’integrar l’allau de persones nouvingudes durant els últims decennis. Aquí es pot viure perfectament sense utilitzar la llengua pròpia del nostre país. Amb les lleis espanyoles el castellà és preeminent. En el fons, és qüestió de poder, en què no sols es juga la continuïtat del català als nostres pobles, sinó també la cohesió social de la societat illenca.
Seria bo que hi hagués un rearmament intel·lectual i moral pel que fa a la promoció de la llengua catalana en el marc de la promoció de tota una sèrie de valors positius com la biodiversitat, la democràcia, el respecte per la voluntat dels pobles i la possibilitat de configurar-nos com una societat millor, opina F. Xavier Vila, professor de la UB. Les llengües només són un racó de tot açò, però són importants.
Si en els anys 80 la icona de la recuperació del català fou una al·loteta juganera i eixerida, la Norma, ara i aquí necessitaríem una Greta Thunberg, amb gran poder mediàtic i connexió amb el jovent, per conscienciar-nos contra la minorització mortal de la llengua catalana. Si ens queda un bri de dignitat...
