En David Coca em parla a la sala del Roser de Ciutadella d’una subespècie de cadernera migrant que només visita Menorca en aquesta època hivernal. Té particularitats especials. És una mica més voluminosa que la nostra i sedentària cadernera dels cards i, els mascles, són uns cantors formidables. La característica principal rau en la seva alimentació. Així com la cadernera menorquina menja llavors d’aquestes plantes armades de cantells esmolats anomenades cards amb una naturalitat d’ales i de colors negre, vermell i groc, la cadernera migrant de mateixes tonalitats que ens visita per aquestes dates que envolten Nadal també devora ortigues. És curiosa l’obsessió d’aquest fringíl·lid diminut per les plantes urticants o per l’extensa família dels cards. No ens ha d’estranyar que, per aquesta tirada, la fecunda i abassegadora imaginació cristiana, atorgués a la cadernera la tasca històrica d’arrabassar del front de Jesús les pues de la corona d’espines després d’haver estat clavat a la creu. S’ha d’entendre d’aquesta tradició apòcrifa que, abans de Crist, les caderneres eren totes imberbes com ho són ara les caderneres joves i així com en l’actualitat adquireixen la vermellor rutilant amb l’edat, en el seu moment crucial de la Passió van obtenir aquesta bellesa cardenalícia quan van entrar en contacte amb la sang de l’home déu que es va sacrificar per tal de salvar-nos i, el naixement del qual, hem celebrat aquesta passada setmana.
Idò, el més destacat, és que la dèria d’aquestes caderneres migradores per les ortigues les salva de viure en captivitat. Encara que siguin polides, cantin com a petits tenors i siguin més voluminoses no poden viure dins una gàbia perquè, sense les ortigues, pateixen una mena de síndrome d’abstinència i embogeixen i moren amb el delit d’un aliment que només poden trobar en condicions adequades en el seu estat salvatge.
No hi ha caderneres a la mar. En canvi hi ha tords, vaques i ortigues. Les ortigues de la mar s’han d’agafar abans de la sortida del sol perquè tenen igualment poders urticants. Són anemones, animals sense esquelet que viuen aferrades a les roques d’arran d’aigua. Arrebossades són una menja exquisida al mateix nivell tonal que el cant de les caderneres o el seu vistós i elegant plomatge.
El cuiner, el músic, el pintor, l’escriptor, l’artista en general que sàpiga atrapar amb el seu art la riquesa simbòlica i la tradició mil·lenària de la terra i de la mar serà capaç de concentrar el món damunt el palmell de la seva mà. En David Coca forma part d’aquesta estirp i, per aquesta capacitat creativa i obertura de mires, va agafar la idea de la sopa de pedra amb entusiasme. L’única referència que teníem era l’apareguda al «Breviari mediterrani» de l’escriptor croat, també de les nostres costes més ocultes, Predrag Matvejevic: «Mereix una menció especial la sopa de pedra, que he tastat unes quantes vegades, i de la qual em sent obligat a afegir la recepta: d’un indret adequat, on la mar estigui neta i no hi hagi molta profunditat, agafar dues pedres o tres macs, ni massa grossos, ni massa petits, que estiguin enverdits per haver romàs molt de temps dins l’aigua, si és possible, amb cavitats en les quals hi visqui un cranquet. Bullir-ho durant molt de temps en una olla amb aigua dolça o, encara millor, en aigua de pluja, fins que desprengui tot allò que la recobreixi per dins i per defora. Al final se li pot afegir una petita fulla de llorer, una branqueta de tem, una cullerada de vinagre i una altra d’oli d’oliva. Si s’han seleccionat les pedres adequades, que hagin romàs molt de temps a la mar i s’hagin impregnat d’aquesta, no serà necessari salar-la. Aquest tipus de sopa coneguda a les illes pobres dels mars Egeu, Jònic i Adriàtic la preparaven els pobles pelasgs, il·liris i liburnes. La sopa de pedra és tan antiga com la pobresa a la Mediterrània.»
Podríem avergonyir-nos de la miserable sopa de pedra que tots els pobles de la Mediterrània es van veure obligats a consumir o fer-ne una respectuosa festa a través de les tècniques, la sensibilitat i els coneixements d’avui. La diferència entre una posició o l’altra té un nom: passió. La passió transforma i és el motor. La passió és la vida i, els posseïdors d’aquesta qualitat divina, tenen la capacitat d’injectar-la a les coses a través de les seves accions. Reviure la mil·lenària sopa de pedra ha estat un miracle que s’ha produït en ple segle XXI. I l’artífex d’aquest miracle –les caderneres volant al voltant de la creu i esforçant-se per arrencar les espines del front de Jesús- ha estat en David Coca que l’ha reinterpretada a través del seu art culinari. A pocs metres de la catedral de Menorca, on s’oficiava un homenatge a fra Àngel, els gustos ancestrals han estat reviscuts enmig d’un context d’art contemporani. Un diumenge de desembre, a la Sala del Roser de Ciutadella, i com un dels actes finals de l’exitosa exposició «Petra. Aproximacions contemporànies a la cultura talaiòtica» que també es va poder veure al Museu de Menorca de Maó. La sopa de pedra elaborada pel magnífic xef del restaurant Sa Llagosta de Fornells tenia un gust a mar, a tots els mars, i va ser rematada per una delicada ortiga de roca travessada per una espina de bacora. Va ser servida en bols de marès –sempre la pedra, l’olla era una pedra pissarrosa del nord de Menorca- esculpits per l’escultor i ceramista Tomeu Coll. Uns macs de la mar de la mida d’ous i posats damunt teules amb gust de caolí i patata acompanyades de delicioses salses. La sorpresa final van ser unes pedres de riu de les rieres d’Olot comestibles i d’aspecte volcànic obra del pastisser Lluc Guix. Sí, l’art contemporani, ja sigui des de la gastronomia o des de la pintura, l’escultura o la música també pot produir belles i sacres transformacions. Tots els meus bons desitjos a l’hora d’encarar aquest any 2020 que ja tenim al damunt.
