Convindràs amb mi, pacient amic, que quan no trobam explicacions raonables a coses que no surten com havíem previst i volíem, tenim tendència a cercar motius tan poc sòlids i convincents que arriben a fregar l’esoterisme. L’habitual: «ja t’ho deia jo» o arguments que freguen la superstició. De la lluna, per exemple, aquella «lluna la pruna, vestida de dol...» que cantàvem de petits, de cara oculta —obscura, en deien també— que amaga gelosa una part de la seva superfície misteri, asseguraven que portava mala sort.
Res d’això, res d’això. Ni llunes, ni misteris, ni falta de voluntat o tenacitat, ja que voler, diguin el que diguin, tampoc és sempre poder. L’explicació és molt senzilla i fàcil: «els imponderables». Sí, ben cert, els imponderables són fets molt difícils de preveure i que, com diu el diccionari, succeeixen de manera tan inesperada, extraordinària i inevitable que acaben tenint conseqüències que no podíem conèixer o precisar.
Com a petita mostra del que t’explic, sobre aquests imponderables, et contaré una història que vaig viure de manera directa: la prevista visita de Mikhaïl Gorbatxov a Menorca.
Sí, em referesc al personatge emblemàtic que va baratar la cara de la vella Rússia i, per extensió, la del món. Aquell secretari general del Partit Comunista i darrer president de la Unió Soviètica, introduí grans reformes estructurals a la política i a l’economia, conegudes com glàsnost («transparència») i perestroika («reestructuració»), posant en vigor una llei de cooperatives que acabava amb una llarga imposició: permetia la propietat privada en els sectors de serveis, producció i comerç exterior. Efectivament, aquest personatge fonamental de la segona meitat del segle XX, i que molta gent ja ha oblidat, va pensar en Menorca com el lloc on la seva dona Raïssa, malalta de feia un cert temps, es recuperàs.
Primavera de 1999. Primavera de 1999. Des de l’ambaixada a Moscou —l’ambaixador era José Antonio de Yturriaga— de manera molt confidencial van contactar amb el Foment del Turisme, que, en aquells moments, presidia l’advocat Pepe Seguí Díaz. La sorprenent proposta havia sorgit, sembla, arran de la visita d’un equip de la primera cadena de la televisió estatal russa, promoguda per l’agregat de turisme de l’ambaixada i organitzada pel nostre Foment. L’emissió d’aquell programa — a l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca en guarden una còpia— va tenir un ampli ressò i això i, possiblement també, la bona mà d’un mallorquí, Melitón Cardona, en aquell moment cònsol general d’Espanya a Moscou, van decidir que es fes aquesta gestió, per a la qual demanaven estricta confidencialitat.
Creient que, per les característiques que demanaven, la finca de Mongofra podia ser un lloc adequat a oferir, vam iniciar un primer contacte personal amb l’enyorat amic Miquel Vanrell, membre del patronat de la Fundació Rubió. En pocs dies arribà una resposta inicialment positiva. Passada la informació a Moscou, el Foment va haver de remetre tota casta de detalls sobre la ubicació i característiques de la finca. Paral·lelament, es feia una gestió amb el govern espanyol per temes especialment de seguretat. Confirmat que des del Kremlin es veia bé la proposta rebuda demanaven un escrit de confirmació de la propietat de la finca, la Fundació Rubió, document que el Foment va rebre els primers dies de juliol, signat per Mercè Rubió, la seva presidenta. Quedava entès i acordat: l’estada dels Gorbatxov s’iniciaria a finals d’agost.
Informacions de Moscou, que el Foment rebia a principis d’agost, indicaven que la salut de na Raïssa havia empitjorat. El 20 d’agost arribà un fax indicant que, de moment, l’estada del matrimoni Gorbatxov no seria possible i quedava ajornada. Havien decidit que ella ingressés prèviament a l’hospital universitari de Münster (Alemanya).
Raïssa Gorbatxov morí el dia 20 de setembre. La leucèmia l’havia vençut.
Ja ho veus, amic: un clar exemple d’imponderable, en aquest cas, de trist imponderable.
