A la descoberta del país hel·lènic, aprofitant les vacances de Nadal amb l’admiració que qualsevol mortal hauria de sentir per conèixer i visitar el seu gran patrimoni cultural. Més enllà de les pedres, però, resulta difícil veure avui dia si encara queda alguna cosa d’aquella civilització tan avançada en ple segle XXI.
Dona la sensació que Grècia encara no s’ha rescabalat de la darrera gran crisi de 2008 i les cicatrius són evidents en el seu paisatge i en la seva gent després de la intervenció dels homes de negre. La veritat és que molta sensació d’estar recorrent una part de l’Europa no hi és, tot i la quantitat de rètols amb el subtítol de finançat per la Unió Europea a cada cantonada. El que de veritat sobresurten en el recorregut pel Peloponès són les oliveres i en aquesta època de l’any els tarongers, plens a vessar. És un Mediterrani en estat pur, més semblant a Mallorca que a Menorca, això si. Per cert, conduir per les seves carreteres és també una manera de conèixer com són els grecs. Com del porc, del carril s’aprofita tot, fins i tot el voral on el més normal és circular-hi ben alineat a la dreta tota l’estona, facilitant els avançaments sense parar, malgrat les línies contínues o el trànsit que s’acosta en sentit contrari. No m’imagino com serà en ple estiu.
