Imagín, bon amic, que recordaràs encara quan parlàvem de la influència que els ‘imponderables’ tenen en les nostres vides. Aquells fets o circumstàncies que no podíem preveure i que poden de manera imprevista baratar tantes coses i decisions. Conveníem que normalment empram aquest adjectiu per a tot allò que no hem pogut tenir en compte i que sobrepassa la nostra capacitat d’anàlisi.
Més d’una vegada hem dit: «si no es presenta algun imprevist aquest cap de setmana, anirem a cercar esclata-sangs». Aquest ‘imprevist’ és el més clar i popular sinònim del nostre ‘imponderable’.
Avui volia deixar clar que, efectivament, hi ha imponderables fantasmes però que també n’hi ha alguns que tenen noms i llinatges. Te’n contaré un que vaig viure de manera directa. Veuràs.
El mes de juliol del 2005, fruit d’un impuls irrefrenable, vaig escriure al Rector Magnífic de la Universitat de les Illes —a titulacions ampul·loses pocs ens guanyen...— proposant que s’estudiàs la possibilitat de concedir un doctorat honoris causa a un personatge que no necessitava cap panegíric meu: en Josep-Miquel Vidal Hernández, el nostre entranyable i irrepetible ‘Gafas’. La seva gran feina com a incansable impulsor, editor i director de l’Enciclopèdia de Menorca i home apassionat per la cultura de l’illa, eren mèrits suficients, creia jo, per avalar la proposta. M’oferia, com és lògic, a cercar, si calia, firmes més importants que la meva donant suport a la petició. Poc després d’aquest meu escrit, moriria un gran amic i extraordinària persona, en Miquel Vanrell, que havia tingut la idea inicial de la qual seria la futura enciclopèdia.
Dos mesos més tard —les vacances acadèmiques també són sagrades— rebia una resposta. Amable però freda: la meva proposta no complia els requisits necessaris. Just podien ser considerades aquelles fetes per òrgans de la pròpia Universitat: en cap cas, em deia el rector magnífic, «s’admetrà que alguna persona que no forma part de la comunitat universitària sigui la que faci la proposta». L’escrit que, evidentment guard, acabava amb una generosa, quasi magnànima, concessió: «si arribàs el moment en què es prengués aquesta iniciativa, el vostre escrit formaria part de l’expedient com a suport a la proposta». Una lògica i comprensible emoció em va fer tremolar: el meu escrit seria estotjat a un calaix del rectorat: un gran honor, pobre de mi...!
Molt pocs dies més tard, vaig respondre a l’escrit del rector. Feia d’entrada un sincer acte de contrició: «mai vaig pensar que una simple proposta com la meva seria suficient per atorgar aquest grau acadèmic. Pretenia, amb poca fortuna pel que es veu, plantejar al més alt càrrec de la nostra Universitat que estudiàs i, si ho creia oportú, fes seva la meva humil petició». Afegia també, com un modest i ben convençut Galileu illenc un eppur si muove: «creia jo que en Josep Miquel Vidal mereixia ser investit Doctor Honoris Causa per la universitat de les Illes».
Hi havia precedents. Anteriorment aquesta distinció s’havia atorgat ja a dos coneguts menorquins: el Dr. Fernando Rubió Tudurí i el cantant Joan Pons Álvarez.
Aquest va ser el darrer dels escrits. Mai vaig rebre resposta. Mai tampoc he sabut que la UIB hagi tingut en compte la meva petició. Ara ja no importa, han fet tard: en Josep Miquel Vidal, va morir vuit anys després de la meva proposta —9 de gener del 2013—, i, ja veus, som dels qui creuen que els homenatges pòstums, la majoria de vegades, són simplement una expressió tardana de mala consciència. Una justificació que serveix més a qui l’organitza que al pobre difunt o als hereus...
T’ho deia més amunt: imponderables es presenten que tenen noms i llinatges i, en algun cas, precedits d’un pompós tractament. Amb aquest exemple queda prou clar, no ho trobes...?
