(A la memoria d’en Toni Pota)

El penetrant i golut aroma d’un cafè acabat de fer, de fer com toca, em porta a la memòria el nom d’un amic que fa ben poc ha partit per a no tornar.

Un bon dia llegint «Libro de réquiems», de Mauricio Wiesenthal, vaig topar amb una frase que hi figura com a prefaci. La va descobrir l’autor a una làpida del cementeri protestant de Capri, illa ubicada, com saps, a la badia de Nàpols. Traduïda de l’anglès* en què estava escrita, la làpida en qüestió deia: «En aquest món no existeix la mort, just l’oblit». És cert.

Recordant la mort d’aquest amic, m’han vingut al cap una llarga llista de persones, que com ell, de manera discreta, humil, silenciosa quasi, han format part del paisatge humà de les nostres vides. Gent que ha passat per aquest món com de puntetes, sense fer renou. Ciutadans que mai tindran ni un petit record, ni el més mínim reconeixement públic —i segurament tampoc el voldrien...— i, moltes vegades, ni una petita esquela i, en canvi, han estat ciutadans honestos, servicials, amables i, com tota la resta de la humanitat, carregats de passions, somnis, il·lusions, manies i defectes. Éssers humans que han caminat al teu costat, membres de la teva comunitat, rics o pobres, savis o illetrats amb qui has compartit un temps, una petita part de la seva i de la teva minúscula història. Tots ells hauran passat com una ombra imperceptible per les pàgines de la vida. Passats uns anys, no molts, no en quedarà ni rastre. Com a molt, i mentre quedi qualcú que els recordi de manera especial: una floreta el mes de novembre. La resta silenci. Oblit.

Tot això, amic meu, ve d’haver pensat a fer una llista, la llarga llista amb noms que avui encara recordes d’alguns d’aquells personatges de qui guardam fràgil i ocasional memòria. No, no es tracta avui d’iniciar la llista, llista que no acabarem mai —però que s’hauria de fer—, on sempre hi quedarà un nom a afegir-hi. Volia recuperar simplement el record de l’amic que fa poc que ens ha deixat i que et fa descobrir un fet curiós: hi ha persones que moren i no moren al mateix temps. No, no és cap endevinalla, ni un joc de paraules. En aquest cas concret, per exemple, tots sabem que en Juan Antonio Orfila Pons ha partit sense maletes cap a les més llunyanes galàxies però el seu alter ego, en Toni Pota, segueix aquí. En Toni Pota, petit comerciant per obligació i vocació, haurà estat possiblement un dels darrers mestres torradors de cafè d’aquesta Illa.

De dalt de la petita botiga, ubicada al centre de Maó, al carrer del Nord, obertes les finestres, espargia per mitja ciutat l’aroma penetrant, reconfortant i inconfusible del cafè que torrava en un antigot i renouós artefacte que havia heretat dels seus pares, seguint una vella recepta. Mentre la maquineta torrava, ell, a la finestra, descordada com sempre la camisa i amb un guant de color incert a la mà dreta, saludava els passants com un bon actor des de l’escenari. Se sabia important. Molt més que George Clooney anunciant el seu Nespresso.

Els vesins del barri ho deien amb un bon somriure a la cara: avui, en Toni torra cafè. Jo juraria que a les parets de moltes cases d’aquells carrers, si ben t’hi atraques, apreciaràs encara, impregnat l’olor de cafè acabat de torrar, que ell i na Niní venien després en petites aludes de paper. La torradora ja no hi és. Ell, tampoc. La finestra està tancada però el record d’en Toni Pota segueix viu.

A la seva memòria molts dedicaran el sabor i l’aroma del primer cafè d’aquest matí. Tu, també.

* «There is no death in this world, only forgetfulness»