Enmig de la cerimònia de la por que envolta el coronavirus, he recuperat un llibre que un dia va passar per les meves mans sota el títol «L’art de no amargar-se la vida» del psicòleg Rafael Santandreu. Una pregunta que li fan és com gestionar la por i ell respòn amb aquell aforisme de que la por és el pitjor enemic de l’home i que s’ha d’eliminar com més aviat millor. Santandreu recomana un truc que sovint empra i és imaginar-se què pot ser el pitjor que ens podria passar en una determinada situació que ens espanta. «De seguida t’adones que aquell supòsit no és tan greu».
Argumenta que no s’ha de tenir por de res, com a mínim per dues raons principals. La primera és que tot està perdut. En un món impermanent com el nostre, en el qual tots ens morirem tard o d’hora, res no és realment dramàtic. Aquesta era la conclusió a la qual arribaven els monjos catòlics dels segles XVI i XVII que meditaven amb calaveres a les mans. La segona raó és que necessitem molt poc per estar bé, de manera que pràcticament cap pèrdua no ha d’afectar la nostra felicitat. Aquesta és la conclusió a la qual va arribar Gandhi quan va fundar una comuna agrícola. Va renunciar als seus considerables ingressos com advocat urbanita per viure enmig de la natura amb els amics. Podríem afegir-ne una tercera i és que no cal preocupar-se d’allò que no està a les nostres mans.
