Em tem, amic meu, que la paraula «client» prest podrà ser esborrada del diccionari: haurà quedat antiquada, obsoleta. Doctes i severs acadèmics escriuran l’esquela d’un mot que, curiosament, haurà estat una garantia, tot un símbol del que presumien comerciants i professionals que tractaven i pretenien servir els seus conciutadans. Ser client volia dir que la relació amb els teus proveïdors, fos del que fos, anava més enllà de la simple transacció comercial.
Hem estat fins fa ben poquet clients de la llibreria de sempre, de la bona i petita sastreria —ja quasi totes elles extingides—, del forn del cap de cantó, del fuster o del pintor que feia anys coneixies, del bar del primer cafè o de la parada del mercat on compres la fruita... Tot això va desapareixent, morint, a poc a poc, sense fer renou. Morir de finor, en diuen. Un dia vas a comprar mocadors a la merceria. Llum apagada. Tancada. A la porta un cartell de colors: en lloguer, diu, i, com que som moderns i poliglotes, també ho han posat en anglès.
Els petits botiguers de sempre van tancant la porta del negoci. El fontaner s’ha retirat i el pintor que ja venia a casa dels pares, ha deixat la feina. Tancades botigueta i taller: ‘que ja n’hem fet prou de feina...!’ Jubilats. O millor encara: han rebut d’una coneguda franquícia una temptadora oferta: els pagaran pel lloguer del local més del que mai havien guanyat i somiat. Pocs dubtes. Punt i final. A viure tranquil·lets, que són dos dies.
Podríem escriure la història de la ciutat a través de la vida del seu comerç. Mires enrere i recordes totes aquelles botigues que, petites o grosses, eren un element important del paisatge urbà, urbà i social. Eren part de la ciutat. Eren també, com a petits i humils monuments, vestigi d’un temps, d’una forma de viure. Els botiguers de sempre, ‘els de tot la vida’, com dèiem, ja no hi són. Aquell antic negociet que, tal vegada, havien heretat dels pares i aquests dels avis ha davallat la persiana. Grans rebaixes per liquidació total, dirà un cartellet penjat dels vidres. Prest, al mateix lloc hi trobaràs uns fantàstics, lluminosos i atractius mostradors oferint el més modern i golós del que es fabrica arreu del món.
Si, per atzar, encara en queda qualcun d’aquests antics comerços obert, els faran fotografies, entrevistes a la premsa i a les ràdios i sortiran a la tele, com si fossin restes arqueològiques. L’Ajuntament entregarà una plaqueta commemorativa.
Aquell comerciant, aquell artesà d’antany, no sent avui cap nostàlgia. Just, tal vegada, la que produeix el pas implacable dels anys. Acabats els estrictes horaris, el rebre representants o preparar les rebaixes de cada gener... Ara miraran la tele, aniran al club de jubilats, faran d’avis i viatjaran amb l’Imserso. Alguns d’ells, inclús, han millorat la seva qualitat de vida: han deixat de viure a la mateixa botiga o damunt del taller. Són més lliures.
Tu sí que has notat el canvi. I molt. Totes les ciutats del món tenen ara les mateixes botigues: el seu paisatge comercial és quasi idèntic, com una gran calcomania. Pitjor encara: a cap comerç no sabran el teu nom. Ni d’on vens ni on vas. Has perdut la categoria de client per convertir-te en simple usuari: t’has convertit en un nombre, un codi. Ets una simple targeta de crèdit amb cames i mòbil. La caixera del súper o del gran magatzem, quasi ni et mira: just observa la llarga filera d’usuaris que, com tu mateix, esperen el seu torn. Un caixer automàtic t’indica el que tens a la teva antiga llibreta d’estalvis. Compres per internet a grans empreses apàtrides, que tenen com objectiu que consumeixis: no poden permetre mai que la roda s’aturi.
Soferts i grisos usuaris in aeternum. Amén
