Em sembla molt positiu que el Parlament balear aprovés fa uns pocs dies i per una àmplia majoria que el Govern balear comenci a negociar amb l’Estat el traspàs de les competències que ara són gestionades per la Demarcació de Costes. Des de la proximitat és com es fa tot millor i es malgasten menys doblers. Només cal recordar el desastre que va fer la Demarcació de Costes a la platja de Son Saura de Ciutadella l’hivern del 2018. De manera unilateral, com si la platja fos patrimoni d’un ministerio i es trobés en el Parque del Buen Retiro, sense demanar res a ningú, ni al Govern balear, ni al Consell Insular de Menorca ni a l’Ajuntament de Ciutadella, va gastar un dineral en una passarel·la de fusta absolutament innecessària i a més vulnerant la legislació mediambiental.
No cal ni dir que una vegada les competències s’hagin traspassat al Govern balear, tot d’una els menorquins n’hauríem de reclamar la gestió. Hauria de ser el Consell Insular de Menorca qui administrés el nostre litoral, com també hauria de ser el nostre Consell qui portés les competències actualment en mans de Ports, entitat palmesana que demostra ben poca sensibilitat amb els interessos menorquins i que actua com una agència pel desarrollo de temps del general Franco.
Durant segles el nostre poble, com moltes altres societats del món, conscient de la fragilitat de la natura i del valor dels recursos humans, abans d’emprendre una iniciativa, com recorden Robert i Edward Skidelsky en el llibre «¿Cuánto es suficiente?» es demanava «per a què?» En un moment en què és contrastat per la comunitat científica que anem a les penyes mediambientalment parlant, no seria hora que tornéssim a inserir dins el nostre codi ètic aquesta pregunta? Per a què hem de facilitar amb recursos públics l’arribada de creuers quan ja sabem els costos mediambientals que tenen?
Em semblen molt bé els esports nàutics, però tots són iguals i legítims? Caldria discriminar, facilitar-ne uns i castigar-ne uns altres en virtut de les seves petjades ecològiques i models socials inherents. També em preocupa molt la situació dels nostres pescadors professionals, que pateixen de manca de relleu generacional per unes expectatives de futur econòmic molt dures. Pateixen de competència deslleial, quan són els qui asseguren de manera permanent l’abastiment de peix de les nostres places.
Una política sensible i curosa amb aquestes realitats tan complexes només es pot fer des de la proximitat. Si volem una mar viva, hauríem de començar a pensar com si els oceans fossin jardins japonesos i no com a grans abocadors de fems. També entendre que voler satisfer per igual a tots els actors implicats, a tothom, només acaba beneficiant els més poderosos, que no solen ser generalment els més amatents amb la sostenibilitat de la mar.
El GOB ha reclamat prou vegades i amb raó un pla de gestió pel nostre litoral. És evident que si no s’ha fet encara, és per la por a obrir un meló molt complicat i difícil perquè és policonflictiu i vivim en un dia passa, any empeny, en el que hi ha manca de coratge per afrontar els grans reptes.
Voldria que les gestions per aconseguir el traspàs de competències de Costes arribessin a bon port, però que també no ens hi conforméssim. Si volem una mar viva, hem de pensar globalment, però actuar localment. El nostre Consell Insular de Menorca hauria de ser qui administrés totes les competències de Costes i Ports i encapçalés polítiques valentes per a la preservació dels nostres paisatges marítims.
