En vista d’una inaturable cascada de declaracions de polítics de tota casta, esportistes o ‘famosets’ de tot pelatge, he recordat una frase d’aquell extraordinari escriptor i traductor que era en Josep Maria de Sagarra. Home dotat, a més, d’un extraordinari sentit de l’humor -mostra clara d’intel·ligència- i bon vivant, era també conegut per les seves sentències i aforismes. La frase en qüestió: «un ignorant no és més que un ser humà, tan digne com els altres, que no ha tingut accés al món de la cultura. Tot el respecte. El que sí que és ben segur és que un ignorant doblat de pretensiós, és un cretí.»
I d’això és tracta. Corbates de seda bona en venen. Diplomes universitaris i màsters, segons sembla, també. Voler ser un element conegut dins la societat -respectat és molt més difícil...- no presenta moltes dificultats. Un poc d’enginy i ferma voluntat d’escalador; habilitat per fer reverències, deixar la petita dosi de vergonya que et quedi penjada a l’armari, reconèixer sempre el poderós i procurar no trepitjar calls i... prest podries tenir un petit càrrec de què presumir. Després amb paciència i constància, a poc a poc, ja aniràs pujant. Procura trobar un parell d’aduladors -llepaculs-que aplaudeixin i celebrin el que dius i proposes, encara que tu ja saps molt bé qui ets i la teva autèntica vàlua. Riu, tu també, les gràcies dels qui tenen claus que obren portes.
La formula ni és nova ni original. Ha estat ben experimentada i amb èxit. Tu mateix segur que en coneixes més d’un cas. O un parell. Són milers els que, practicant aquesta tècnica, han obtingut un cert reconeixement social; una, això sí, efímera fama. I els trobaràs a tots el camps de l’activitat humana: l’economia, la política, l’esport, l’administració...
A la llarga història de la humanitat, tenim exemples claríssims, escandalosos fins i tot, del que et dic. Un de ben conegut i famós és el del polític Joan Pich i Pon. De filiació lerrouxista, aquesta persona quasi analfabeta arribà a tenir càrrecs impensables: va ser alcalde interí de Barcelona, senador per Tarragona, propietari de diaris -que aplaudien els seus disbarats- president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona i governador general de Catalunya.
La gent el rebia amb aplaudiments i capades; per darrere, era motiu de burla despietada. Quan va ser nomenat tinent d’alcalde de Barcelona, satisfet que finalment se li fes justícia, va declarar amb solemnitat: per fi se m’ha ajusticiat. A un plenari de la mateixa corporació va demanar a un dels seus companys: senyor regidor, faci el favor de posar els peus sobre les is.... Diuen que semblo un radiador romà, declarava a uns amics. No era del tot idiota i va confessar un dia: n’he dites algunes «d’órgano». Iniciada la Guerra Civil, s’exilià a Paris on menava una vida ben sedimentària i on, deia ell, sentir cantar «La Marsellesa» l’eriçava els pèls del cor…
Aquest cas és tan verídic com esperpèntic. És cert. Possiblement la majoria no són tan escandalosos, però voler aparentar el que no som, és esport encara practicat amb insistència i sense empegueïment per multitud de petits -i no tan petits- personatges del nostre entorn. Jo he sentit a un bon tipus de Menorca, amb certes pretensions, respondre a un cambrer que li demanava si preferia carn o peix: m’és inverosimil. I quedar-se tan fresc.
En resum: simular allò que no ets és sempre ridícul. Un noble poeta mallorquí, Miquel Costa i Llobera, deia fa més de cent anys unes paraules que hauríem d’aprendre tots de ben petits: siau qui sou. La ficció, la farsa, les estúpides aparences, acaben sempre mostrant sense compassió l’autèntic rostre de les persones. Tal com elles ja saben que són.
Siau qui sou és, idò, un savi consell, no ho trobes...?
