Practicar el distraendo a casa en temps d’incertesa com els actuals, no és tan senzill com sembla. Qualsevol esternut o insinuació de tos en algun membre de la família és objecte de moment de suspens. Saber-se el nombre d’infectats no fa cap gràcia. Encendre la televisió per saber què diuen tampoc ajuda gens. Saltar-se les notícies però mirar quin temps farà demà, també ha perdut el seu sentit. Revisar el whatsapp del mòbil, fa por i després de tants dies, mandra i tot.
Pensar en la feina resulta més aviat vertiginós. Mirar la borsa i comprovar què fan els estalvis, menys recomanable encara. Evadir-se amb música o la lectura d’un llibre resulta com missió impossible perquè el runrun de les nostres neurones preocupades, interromp a cada nota, a cada paràgraf. Posar-se a fer bricolatge sembla una via que funciona fins que t’adones que et falta un pern. Fer recompte de rotllos de paper de vàter, és més aviat tediós. Aguantar la canalla sense plors més de dues hores, va en proporció als metres quadrats disponibles de casa. Sortir a comprar és una opció i podria ser emocionant, si no fos perquè aquests dies està classificat com activitat d’alt risc per la por a quedar contagiat sense saber-ho. Tot plegat, però, nimietats comparat amb aquelles persones que veritablement s’estan jugant el tipus en llocs estratègics com hospitals, supermercats o serveis indispensables i que no tenen temps per avorrir-se ni lamentar-se com la majoria. Prou queixar-se.
