Encara que mai no vaig ser un bon estudiant, si exceptuam la universitat on vaig treure matrícules d’honor, no em puc queixar dels bons mestres i professors que vaig tenir. Sebastià Serrano, Joan Solà, Jordi Llovet, Lola Badia, Enric Bou, Joan Veny o Anna Caballé a la facultat de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona; Manuel Monerris o Pau Capella al col·legi nacional de Ferreries, Pere Melis al col·legi salesià de Ciutadella o Pau Faner, Josep Maria Quintana o Joan López Casasnovas a l’Institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella.
Aquest darrer, que ens donava filosofia, va ser qui més em va impactar a secundària. Amb el seu entusiasme juvenil i desacomplexat em va obrir tot un món que no he deixat d’explorar. A més de parlar-nos de la filosofia de Kant, Nietzsche, Aristòtil, Plató... ens ampliava el radi de coneixement del pensament amb Freud, Gandhi o Martin Luther King. Filosofia, somnis, activisme, política i, també, els mecanismes interns d’un fenomen que estava irrompent a la nostra Espanya retardada pel franquisme com era la publicitat de les marques comercials. Per explicar el subconscient, ens va contar a l’atenta classe, un experiment que pocs anys abans s’havia dut a terme als Estats Units. Entre els fotogrames d’una pel·lícula convencional que es projectava en un cinema nord-americà se’n van intercalar d’un famós refresc. El resultat va ser sorprenent. Quan va acabar la pel·lícula, la immensa majoria d’espectadors van abraonar-se damunt la barra del bar i van demanar... una Coca-Cola.
D’aquesta tècnica publicitària d’una ètica discutible se’n diu publicitat subliminar. De fet, se considera publicitat subliminar tot aquell missatge audiovisual que s’emet per sota el límit de percepció conscient i que incita el consum d’un producte. També es pot aplicar a aquells missatges visuals que contenen informació que no es pot observar a simple vista, com ara els anuncis d’imatge fixa en revistes il·lustrades o en cartells. L’ésser humà no és capaç de percebre de manera conscient cadascuna de les imatges que es projecten damunt una pantalla a una cadència de més de 14 imatges per segon. El més fascinant és que no obstant açò el cervell sí que és capaç de percebre-les. Sigui com sigui, els estudis més recents en el camp de la publicitat enganyosa han demostrat que si estan ben fets els missatges subliminars, funcionen.
El ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana va fer diumenge passat unes declaracions objectivament sensates al diari «La Vanguardia». José Luis Ábalos va dir: «El país no perdonaria ni actituds egoistes ni als que intentin treure rèdit polític d’una tragèdia nacional».
No es pot jugar amb la pandèmia que està matant milers de persones a Espanya i a la resta del món. Fet l’elogi preceptiu ara ve la crítica. No, senyor Ábalos, no és una tragèdia nacional, és una tragèdia internacional, universal. Ho ha dit molt bé aquesta setmana l’escriptor israelià David Grossman: «Tots formem un sol teixit humà contagiós». Quan va ser que el socialisme espanyol va deixar de banda l’universalisme que històricament el caracteritzava i va abraçar les tesis nacionalistes espanyoles? No sé posar-hi data. El que sí sé és que aquesta frase és com tirar pedres damunt la pròpia teulada. El dia que el govern espanyol va declarar l’Estat d’Alarma va gastar milions d’euros de les arques públiques, doblers que haurien pogut servir per comprar mascaretes, guants i respiradors, amb la publicació d’un lema en castellà que ocupava tota la portada dels principals diaris d’àmbit nacional: «Este virus lo paramos unidos». Una altra vegada el nacionalisme, una altra vegada la franquista unitat nacional. El súmmum intolerable de l’aprofitament d’una epidèmia convertida en pandèmia per fins polítics molt determinats va ser recórrer a l’enganyosa i tramposa publicitat subliminar. La paraula virus no estava escrita amb el verd preceptiu, el color universal, sinó en groc! El color adoptat pels independentistes catalans! Ens prenen per imbècils? Aprofitar una pandèmia que ha provocat milers de morts per perjudicar uns partits determinats i afavorir el partit del govern (PSOE) i la resta de partits nacionalistes espanyols (PP, Cs, Vox) i fer-ho amb diners públics i amb la complicitat de Podem és, com molt bé assegurava el ministre Ábalos, una actitud egoista i un intent de treure rèdit polític d’una tragèdia nacional.
Els ciutadans espanyols sensats no els hi perdonarem. El nacionalisme espanyol s’empassa la vida perquè sempre hi ha interessos espuris més importants que la salut dels ciutadans. Per què no es va aïllar Madrid, el focus de la malaltia, com demanaven els experts sanitaris després de comprovar com aquesta mesura havia funcionat a Wuhan? Per què no s’ha confinat Catalunya com demanaven en massa els experts? Per què es va permetre la manifestació del dia 8 de març, l’acte de Vox a Vistalegre i multitud de partits de futbol quan el virus ja era latent? Per què no es va tancar l’espai aeri i portuari quan ho van demanar Susana Mora i Francina Armengol? Per què, en definitiva, no es fa cas als experts en epidemiologia i als sanitaris en tost d’atendre raons egoistes, nacionalistes o de partit? Desconcerta el descontrol. Després de dies de demanar-ho, l’estat espanyol va accedir a tancar l’espai aeri i portuari de les Illes Balears com havien demanat sensatament les nostres presidentes del partit socialista! Per què a mitjan pandèmia valen unes mesures i, poc temps després, no? Si el resultat de la política del govern hagués aturat la sagnia mortífera, els ciutadans perdonaríem els discursos i les polítiques militaristes, partidistes, centralistes i espanyolistes. Però amb aquestes actuacions, amb aquests subterfugis, amb aquesta discriminació de territoris, amb aquest autoritarisme militar, amb aquest caos Espanya ocupa el segon lloc de països amb més morts del món després d’Itàlia i davant de la Xina, que té més de 1400 milions d’habitants! És clar que ens hem de mantenir units i que només units podrem guanyar la pandèmia. Però mentre escric aquestes paraules esperançades, els nostres polítics de Madrid continuaran cridant visca Espanya, visca el rei, visca l’exèrcit, visca la unitat nacional. Una vegada més serà el poble -personal sanitari, policies, polítics locals, transportistes, forners, pagesos, homes i dones que han de continuar fent feina de cara al públic- qui acabarà salvant el país que unes elits de Madrid voldrien controlar amb mà de ferro i cervell ideologitzat.
Els nostres governants centralistes s’assemblen als oficials de la marina britànica que, abans d’entrar en combat, administraven als mariners una beguda alcohòlica anomenada grog elaborada amb aigua calenta, sucre, un licor com ara rom o conyac, i aromatitzada amb llimona. L’objectiu era que els soldats es mantinguessin prou conscients per a enfrontar-se als terribles combats navals. L’etimologia de l’adjectiu ‘grogui’ (de groggie) ens remet a l’estat en el qual quedaven els qui abusaven del grog.
Eren sacrificats per la pàtria i morien contents.
