L’orgull ferit, íntim i contagiós, és com un gargall que va gola amunt gola avall, que no deixa respirar ni digerir bé. Aquesta nosa torbadora, per llevar-te-la de dins, s’ha d’escopir en un lloc privat, higiènic, on pitjant un botó desapareguin per sempre, pels claveguerams personals, les rancúnies sempre plenes de l’òxid d’un passat fermentat.
Mentre dura aquest orgull malaltís que ens assetja, dissimulat amb justificacions i raons poc raonades, ens encastellem en una soledat fantasmal d’absurditats flagel·ladores i silencis ensordidors. Inútils mals de cap!
Aquest orgull pertorbador té l’habilitat de colar-se dins el nostre sistema immunològic de forma reactiva, provocant alteracions cardíaques i males combustions cerebrals, com de carburant embussat, cada vegada que l’invoquem en un anar i venir de pensaments perfectament innecessaris i corrosius. Hem de netejar el filtre d’aquest sentiment que mentre el vivim ens dóna una vida mesquina i egoista.
Hi ha qui aconsella empassar-se l’orgull, penso que això pot provocar convulsions circulatòries temporals en l’aiguabarreig d’emocions negatives que hem de saber gestionar per assolir una pau interior que enforteixi la nostra autoestima, com a condició prèvia a una estimació sincera i sense embuts al proïsme.
Prejutjar provoca interferències mentals i actituds idiotes. Ja sabem del cert que pel món corre molta estupidesa altiva i males consciències alimentades per l’egoisme, però això no ens ha d’afectar, no ho hem de fer nostre. Nosaltres ja tenim les nostres pròpies inclemències íntimes i desassossecs, que segurament afecten altres persones, que requereixen reflexió i reparació per alliberar-nos de les males entranyes i no fer pinya amb l’idiotisme generalitzat davant del mirall, on sempre tendim a veure els errors aliens.
Culpabilitzar no serveix per a res, a ningú, ni tan sols a tu mateix. Cal desfer-se d’aquesta altivesa que ens dóna un poder socarrimat, poder de cendres, on ens hem estat rostint a l’ast per fer l’àpat d’una soledat desganada amb estrenyiments inconfessables per la golafreria d’un ego infantil. Paradoxal, no?
Cal saber perdonar, però no des del “ja ho veus com jo tenia raó”, la prepotència, sinó des de la comprensió del cor, on tots som igual d’imperfectes. Perdó no vol dir oblit, ni comptes pendents, perdó vol dir assimilar què ens ha passat, acceptar i aprendre, perquè qui primer hem de perdonar és a nosaltres mateixos. Aquests dies que vivim empaquetats, cal reflexionar de forma saludable.
