Tinc els meus dubtes que ens puguem sortir amb facilitat de la crisi econòmica que tenim a les portes. La raó és la següent. Quan històricament els estats nació es trobaven davant una catàstrofe economicasocial (fos crisi per mor de males collites, epidèmies, fallida de bancs privats o guerra), desplegaven totes les eines al seu abast per inicialment, com a mínim, pal·liar els danys, i després redreçar la situació. És a dir, el poble mitjançant l’Estat exercia la seva sobirania fent ús de tots els recursos del seu banc central, les empreses públiques i la legislació (per suposat sense atendre massa a les repercussions que podia tenir aquest desplegament extraordinari per l’economia dels altres estats nació veïns), per tal de salvar la supervivència del poble nacional. Així, no tan sols eren els recursos públics (propietats i personal de les diferents administracions) sinó també el mateix capitalisme del país el que es posava al servei d’una única finalitat. El capitalisme, malgrat forcés maniobres, que les feia, perquè l’Estat legislés al seu favor, estava sotmès, no era completament independent, i menys davant les situacions de salvament.
Però ara l’Estat espanyol es troba en una situació mai vista des del punt històric. Té retallades les ales perquè va traspassar sobirania a la Unió Europa quan s’hi va integrar per partida doble entrant en l’euro. La UE és una estructura de i per als poders financers i al servei del neoliberalisme, per a bastir, com va dir fa uns anys el malaguanyat Pierre Vilar, una potència econòmica i no social. Així, el màxim que Itàlia i Espanya poden aspirar en l’actual situació de la UE és a rebre caritats directes, que seran propines i no solucions integrals, dels seus països membres que vulguin fer almoines. I és perquè, a diferència d’altres moments històrics, el banc central no pot prestar diners directament a l’Estat (en la conjuntura actual el Banc Central Europeu a cada un dels estats membres que el necessitin), perquè hi ha un article, el 104, del Tractat de Maastricht que ho prohibeix d’una manera expressa. Vist, a posteriori, sembla mentida que els ciutadans ens deixéssim enganar de la manera en què vam ser enganats. El tractat va concedir directament una canongia als poders financers del capitalisme. El BCE, per aquest article 104, actualment fa diner i en tost de donar-lo a les administracions públiques dels diferents estats membres que el necessiten, el donen als bancs, els quals són ells els qui decideixen si el presten a un país i a quin tipus d’interès, o bé si decideixen no prestar-lo, no invertir-lo, ficar-lo en fons d’inversió només especulatius o guardar-los en paradisos fiscals. Açò explica el perquè malgrat que el BCE des de la crisi del 2008 hagi deixat els tipus d’interès baixíssims i hagi emès una gran quantitat de diner, ja portem anys sense que ni autònoms ni pimes hagin vist ni un euro ni els grans capitals hagin fet inversions. El dinere prestat pel BCE només ha servit perquè els grans capitals hagin comprat i invertit en les accions de les seves pròpies empreses, en una espiral d’autofàgia. Des que el capitalisme occidental i japonès (una altra cosa és el xinès) es va fer global i es va alliberar de les traves que imposaven els estats, el capital es menja a si mateix i engoleix així mateix en la misèria tot l’entorn social i natural, precipitant en el pou de la pobresa a milions de pagesos, petites empreses i autònoms. De moment, no veig sortida global a la solució perquè, després d’anys d’aquesta medicina del laisser faire hi ha encara una majoria sociològica i política que persisteix en receptar aquest mateix oli de ricí.
En conseqüència, sense poder utilitzar les grans eines que ens atorgaria disposar de plena sobirania política, haurem de fer servir els petits recursos a l’abast, encara que sigui tocant les xulles a la banca privada espanyola. Cal derogar quan abans la disposició LRSAL, més coneguda pel nom del ministre del PP que la va portar endavant el desembre de 2013, la Llei Montoro, aprovada per donar compliment estricte al nou article 135 de la Constitució, aprovat dos anys abans per PP i PSOE, per tal d’assolir l’estabilitat financera que reclamaven els prestamistes europeus. La llei, a més d’ofegar administrativament i econòmicament els nostres ajuntaments, deixa immobilitzats centenars de milions d’euros en mans dels bancs, recursos que, amb unes administracions municipals més que sanejades per anys d’estrènyer cinturons, podrien servir, han de servir, per millorar la vida als veïns que han pagat les corresponents contribucions. Aquests euros són dels pobles i no de la banca.
