Què haurem de fer en els pròxims temps? Quines dinàmiques de les que fèiem es mantindran? Quines convé abandonar i quines de noves hem d’impulsar? La malaltia que ha aturat les societats humanes a gairebé tot el món, és d’origen biològic i ens recorda -a la força- la nostra condició animal. Potser si no perdem la realitat terrenal, podrem trobar camins més adequats que els d’abans.
Molta gent pensava que el món en què ens trobàvem fins ara estava boig. La incorporació de màquines tant potents com els ordinadors, havia accelerat el ritme de treball en tost d’alentir-lo. Amb més productivitat que mai, els sous baixaven. La gent més preparada no trobava feina. Els problemes ambientals creixien. Ningú acabava de veure la manera de millorar-ho. Érem a una carrera suïcida.
Després de la pandèmia, és fàcil entreveure que tindrem una urgència social i que caldrà rehabilitar bona part de l’economia. Una oportunitat única per a repensar-ho.
És ben cert que aquest coronavirus ha aconseguit un protagonisme que passarà a la història, però no és manco cert que el nostre entorn està ple de virus, bacteris i d’altra vida minúscula. Una part habita el nostre cos. De fet, són part de noltros. Hi hem de conviure i convé pensar com disminuir el risc de nous episodis similars a l’actual.
Frenar la destrucció progressiva de zones prístines, on hi habita una fauna amb molt poca relació amb els humans, és una manera de no despertar noves amenaces invisibles com la que estem vivint.
També ho és abandonar la ramaderia intensiva, que confina (i de quina manera) quantitats ingents d’animals amb molt poca diversitat genètica dins espais tancats on es crien tota casta de malalties, que normalment es combaten amb antibiòtics. D’aquí surten molts de bacteris resistents a les medicines. Per contra, el bestiar que pastura per les tanques, que toca la terra, aporta molt a la fertilitat del sòl, a la diversitat, al paisatge i a la salut.
L’alteració del clima serà un dels reptes més importants de les generacions joves. La nova economia que es posi en marxa ha d’incorporar aquesta qüestió si realment ha de servir per ajudar les societats humanes. Les temptacions de la visió a curt termini (tornar al petroli i al carbó) poden agreujar seriosament el problema. Mentre que les energies renovables i l’adaptació intel·ligent d’edificis poden generar feines que el disminueixin.
La globalització econòmica extrema que hem viscut els darrers temps, podria quedar molt minvada si hi ha un replec cap a funcionaments més continentals o estatals. Alguns caps pensants proposen que, aquelles qüestions que requereixen d’un funcionament mundial, es plantegin sota un nou paradigma de planetarització, com una manera de recordar sempre que vivim a un planeta, que té uns límits i unes condicions.
L’esperança d’avui està dipositada en els científics, que precisament analitzen el funcionament planetari i poden resoldre i pronosticar moltes dels dubtes. Són els que poden acabar amb la malaltia i són els que fa estona que adverteixen que les agressions ambientals ens acaben rebotant. Treballar per fer-los més cas i donar-los mitjans seria una bona aposta.
Està dit que la salut dels humans no es pot separar de la de la Terra. Impulsar programes per educar en salut (com la recepta social, que en tost de medicaments, prescriu mètodes de vida sana), en alimentació (educant per a descobrir els aliments que contenen salut, natura i proximitat) en coneixement del medi (per saber com funciona l’entorn i les necessitats que té) són coses que es fan evidents quan es mira enrere amb una mica de perspectiva.
Per contra, la doctrina del shock a nivell local, al nostre territori, sol anar acompanyada de peticions per a poder construir amb més facilitat. No estarem molt a sentir veus en aquest sentit. A demanar estores vermelles a qualsevol inversió de curt termini. L’ordenació territorial és una clau per no perdre valors pensant només en l’avui.
Tornar a començar ofereix la possibilitat de fer les coses d’una altra manera. Aquests dies plou bé. El món natural es recupera amb entusiasme. Venen temps on caldrà tenir molta manya per a reconstruir les realitats humanes que hauran caigut. Una empatia que s’haurà d’aplicar també a la nostra relació amb l’entorn.
I per a fer-ho possible, per a no sucumbir davant les envestides de l’economia deslligada del món real, caldrà tenir capacitat. Allò que abans se’n deia correlació de forces. Sumar veus, energies i paraules per a fer i per a exigir que les coses es facin amb els peus a terra.
