Si es tractava d’aïllar-se, cap lloc millor per aconseguir-ho que una illa. La cosa ve de sèrie. Però, pel que sembla, a aquesta illa ha estat fins i tot més senzill, i no precisament gràcies a les seves virtuts. Primer, per restringir les entrades d’avions i vaixells es van haver de tallar pocs cables, atesos els permanents però costosos serveis mínims de la connectivitat hivernal.
L’encara incipient ús del transport públic per carretera ha contribuït de manera significativa a reduir la mobilitat del contagi. El gens sostenible, però molt estès aquí, ús individual del cotxe per cobrir qualsevol mínima distància, una condemna per a les ciutats, ha passat a ser un higiènic requeriment legal.
El hàndicap de l’estacionalitat pot convertir-se ara en salvavides dins el naufragi si es recupera certa activitat al sector serveis a l’estiu. Per Setmana Santa molts hotels ni obrien. A més, la sempre desesperant lentitud en l’execució de les inversions ens permetrà disposar ara d’un romanent de fons públics per afrontar les coses més urgents.
Ja en general, estàvem immersos en una escalada malaltissa de restriccions a la recerca de la privacitat i la protecció de dades, en què gairebé no podíem ni saludar algú pel carrer pronunciant el seu nom sense tenir-ne una autorització prèvia, i ara mostram alegrement ca nostra, ben vestits parcialment i des de racons endreçats per a l’ocasió, a companys de feina, alumnes i xarxes socials per mantenir l’activitat, el contacte i el seny. Igual que amb els púbers hem passat del «deixa ja l’ordinador, va» a «mira al correu si sa profe t’ha posat deures».
Teòrics defectes, qüestions que volíem canviar, han passat a ser, excepcionalment, factors ben saludables. El que no canvia és el debat dels sous dels polítics. El quid no és tant que cobrin més o manco, que ara mateix també, sinó poder saber què fan de profit aquests dies alguns càrrecs públics de segona fila, pregunta setmanal, vot induït, retuit de manual i adoració al líder.
